Aquesta setmana les llengües cooficials han arribat al Congrés del Diputats. Amb tota la seva conseqüent polèmica. Que a la cambra es pugui parlar català, gallec i euskera suposarà una despesa de gairebé 300.000 euros fins a finals d’any. Jo, que soc una ferma defensora de l’ús del català en tots els àmbits, tinc també les meves reticències cap aquesta mesura que considero un xic desproporcionada. Defensar el català a Catalunya, per descomptat. Però fora de casa nostra soc més pràctica. Si tenim una llengua comuna que tothom sap parlar, no li veig una necessitat tan imperiosa. Per la despesa que suposa, pel fet que molts interlocutors no entendran res i pel motiu pel qual PSOE i Sumar han accelerat l’aprovació del reglament. Digueu-me desconfiada, però darrere de tot plegat no veig la intenció de voler reconèixer la diversitat. Més aviat, veig que la voluntat de Sánchez és, un cop més, seduir el sector nacionalista –de qui depèn la seva futura possible presidència– i recaptar els vots que admet que està buscant “davall de les pedres”. Serà que no hi ha temes més importants que debatre i solucionar! Crec que tot plegat se’ns en va de les mans…
Sessió: No iniciada
