Aquesta setmana hem entrat a la canícula, tradicionalment les setmanes de més calor i més seques de l’any a l’hemisferi nord. Val a dir que el canvi climàtic ho ha destarotat tot inclosos el refranyer i els acudits de calendari. La paraula és una llatinada relacionada amb els gossos, i més concretament amb la constel·lació del Canis Maior, l’estel més brillant de la qual, Sirius, era el que en aquelles èpoques apareixia especialment en el temps més càlid. El nostre cel ara no és el mateix i actualment considerem que la canícula va de mig juliol a mig agost i acostuma a coincidir amb les dates de vacances de la majoria dels qui en tenen.
L’antiga referència mitològica als gossos, que també tenen els seus espais en les constel·lacions imaginades de moltes cultures, ens fa pensar en la convivència en temps de vacances. Les bestioles també pateixen la calor i a les condicions que la natura els ha donat hi han d’afegir les que els imposem. Quan arriben les vacances dels humans es plantegen mil i una possibilitats pels que qualifiquem “de companyia” o “com de la família”. Endur-te’ls a tot arreu (cada dia hi ha més espais i transports que ho permeten), deixar-los amb algun parent o amic que ja coneguin, instal·lar-los temporalment en alguna residència… Entre totes les opcions, algunes prou imaginatives, n’hi ha una que no hauria de ser possible però que malauradament passa: l’abandó. Una xacra que hauria d’estar perseguida i castigada. És clar que també hi ha qui abandona els padrins o els hi encoloma els fills tota la temporada i coses molt pitjors.
Tenim un problema greu amb les caneres públiques, un servei bastant precari, i les caneres privades estan molt saturades malgrat el seu esforç voluntariós. Que s’incrementi el problema a causa d’unes vacances és un exemple d’irresponsabilitats afegides que com hem dit caldria perseguir i controlar molt més, sense falsos sentimentalismes.
L’altra cara del problema són els programes d’estiu dedicats a l’adopció de gossos i als veterinaris encantadors. A la televisió pública i en cadenes privades. Entranyables, simpàtics i per a tots els públics. Però l’adopció no pot ser l’objecte d’un entreteniment sentimental i cal insistir més en la responsabilitat que en els enamoraments mediàtics i les històries que sempre acaben bé. Les que no acaben bé, tant si parlem de persones com de bèsties s’han d’explicar i reconèixer en tota la seva cruesa, un primer pas cap a la solució.
