Un dels temes que sempre m’ha interessat són els sistemes de datació històrica. La gran varietat de possibilitats amb què les civilitzacions anteriors a nosaltres han intentat domesticar el temps és fascinant, i, malgrat els seus esforços, continua corrent salvatge. Sembla que fa uns dies érem a l’estiu i, amb un tres i no res, la boira s’ho ha empassat tot. Ja som a Nadal i, d’aquí a poc, a Cap d’Any.
Òbviament, no sempre s’ha canviat d’any la mateixa data, aquest és un assumpte que arxivers i paleògrafs tenen molt present. Certament, els romans, almenys des del 153 aC, iniciaven un nou any el primer dia de gener. El nom del mes deriva de la deïtat Janus, protector de la llar i relacionat amb els principis i els finals; sovint se’l representava amb dues cares, una de vella, que mirava l’any acabat, i una de jove acarant el que començava. Però a l’edat mitjana arrencar l’1 de gener no va ser tan popular com ara.
Llavors a aquest sistema de datació se l’anomenava any de la circumcisió de Crist, perquè la delicada operació va tenir lloc vuit dies després del seu naixement. Va ser dels sistemes menys utilitzats, però al segle XVI es va imposar progressivament fins a convertir-se en el més emprat. L’any de l’Encarnació, en canvi, va ser molt més popular a casa nostra durant els segles medievals. Començava el 25 de març, data de l’Anunciació de la Verge, i, per tant, nou mesos abans del naixement de Crist. És a dir, que si trobem una carta escrita seguint aquest sistema datada l’1 de març de 1256, en realitat va ser escrita l’1 de març de 1257, ja que nosaltres –segons el nostre còmput– ja hem fet el canvi d’any, però ells encara havien d’esperar a finals de març. És la modalitat florentina d’aquest còmput i va ser el sistema oficial de la cancelleria papal i de la majoria de les diòcesis.
A Catalunya, tot i que ja s’utilitzava des del segle IX, es va oficialitzar al Concili de Tarragona de 1180.També va usar-se força l’any de la Nativitat, en què es feia el canvi el 25 de desembre. Per tant, cal sumar un any als documents escrits entre el 25 i el 31 de desembre. Pere el Cerimoniós el va convertir en l’oficial a Catalunya el 1350 substituint l’any de l’Encarnació. Ho va fer perquè als seus dominis s’utilitzaven diferents sistemes alhora i, lògicament, no s’acabaven d’entendre amb tants caps d’any.
Encara hi ha un altre tema que ens ocupa per aquestes dates i al qual parem bastant poca atenció, em refereixo a l’any en què ens trobem. Com ja sabem, els anys els comptem del naixement de Crist ençà, és a dir que ara farà 2025 anys d’aquell dia a Betlem. Malgrat tot, aquesta data no deixa de ser un acord ben establert entre tots. Qui en fixà la data fou un monjo del segle VI dC anomenat Dionís l’Exigu –un home de baixa estatura– que va establir el naixement el 25 de desembre de l’any 753 “des de la fundació de la ciutat”. Òbviament, Dionís no datava des del naixement de Crist perquè, justament, s’estava inventant el sistema, i va utilitzar un dels còmputs romans, el que comptava des de l’any de la fundació de Roma. Per trobar l’any exacte Dionís va fer servir tot de càlculs complicats, però, ai l’as! Resulta que, després de tot, es va equivocar i en realitat Crist va néixer cinc o sis anys abans. És a dir que, si fem bé els comptes, d’aquí a uns dies encetarem el 2030. Amb la tabarra que al seu moment van donar-nos pel canvi de mil·lenni i resulta que ja havia passat… En definitiva, bones festes i bon any, sigui quin sigui.
