Quan algú deixa empremta no se n’oblida mai. Per això, els mitjans són àvids a recordar personatges que han marcat estil, el pitjor és que només reflecteixen el món del famoseu i, moltes vegades, de la falsedat. Altres defensem el nostre territori i ens fem ressò d’aquests bons músics i millors persones que han deixat alguna osca a la nostra existència.
En aquest cas, l’homenatge no és per trucar a la nostàlgia sinó per sentir-nos feliços per haver compartit part d’aquelles vides que ja no hi són però que es mantenen gràcies al seu llegat. Resulta que Burning actuen a les nostres festes, quan dijous passat (dia 9) es complien 26 anys des que el brillant guitarrista Pepe Risi va marxar al Gran Hotel, el mateix dia que sis anys abans ho fes l’inoblidable cantant Toño.
Ni el sexe ni el rock’n’roll van destruir Toño i Risi, però sí que ho van fer les drogues, a les quals van ser molt aficionats. Actualment l’incombustible cantant i teclista Johnny Cifuentes segueix mantenint l’esperit dels grans Burning, una banda que malgrat començar cantant en anglès, va ser, juntament amb altres grups i solistes com Moris, Tequila i Leño, responsable de la normalització del castellà durant la segona meitat dels 70 al rock espanyol.
Mai van pertànyer a la ‘Movida’ madrilenya, ni tan sols es van subjectar al corrent del rock urbà. Burning segueix molt present amb les seves “chupas de cuero y gafas de rock” preguntant ‘¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?’. Són Burning… Oh yeah!
