Goethe deia que envellir és enretirar-se progressivament del món de les aparences. Ahir aquestes paraules van prendre tot el sentit amb una visita inesperada. El germà d’una amiga estimada que vaig conèixer i amb la que vaig treballar durant gairebé cinc anys a Lleida. No coneixia el seu germà gran, però a l’entrar per la porta vaig reconèixer la mirada i somriure de la meva amiga i li vaig dir. Es va presentar amb la mateixa cordialitat i bondat d’ella i vaig enyorar per un moment, com de petita, tenir un germà gran en qui emmirallar-me i confiar. La vida ens dona amics, que són germans escollits. A mi me’n va donar, entre molts, a aquesta, de Segovia, que em va ensenyar a escoltar els boleros amb el cor i a pronunciar una paraula tant bella com besazo. Vam passar dies frenètics de feina i nits de bohèmia i il·lusió que van marcar la nostra joventut. Lleida era una festa i nosaltres unes nouvingudes. Tot estava per fer i tot era possible. Quan vaig marxar de Lleida me’n vaig emportar els amics a dins. Ahir aquests records van tornar a mi com una lletania dolça i tendra. Amb el temps aprens que amb les persones també cal separar el gra de la palla. Que la vida és com un bolero. Visca els Bravo i visca la lleialtat.
Sessió: No iniciada
