Dijous d’aquesta setmana s’han complert 50 anys de la mort d’un dels éssers més execrables de la història de la humanitat. Ja sé que n’hi ha hagut molts i que cada dia en podríem recordar algun. Probablement ens costaria més de commemorar la mort d’homes i dones que hagin contribuït al nostre progrés. Però la mort del Franco, per a mi si més no, va representar la il·lusió de l’alliberament d’una repressió negra que havia marcat la meva infància i joventut.
Aquesta efemèride ens convida a reflexionar sobre allò que hem aconseguit i allò en què hem fallat els que, sense haver-ho triat, vam ser protagonistes d’aquell moment. Molts, i jo entre ells, vam destapar xampany –aleshores en dèiem així– i ens vam sentir alliberats. Era com si una llosa que ens oprimia s’hagués aixecat i hagués obert un futur d’esperança, progrés i llibertat. No sabíem què ens esperava però estàvem convençuts que no podia ser pitjor d’allò que havíem viscut. Han passat cinquanta anys i és un bon moment per valorar si s’han acomplert aquelles il·lusions. No ho puc esgotar en un article com aquest, però m’agradaria convidar-vos a començar-ho. De moment, us proposo només dues línies de reflexió.
La primera: ¿hem aconseguit substituir del tot aquella dictadura per una democràcia? Formalment sí, per descomptat. Vivim en un règim que ja ens hagués agradat tenir algun diumenge per la tarda abans de 1975. Però ¿podem dir que és plenament democràtic? Aquest mateix dijous, el Tribunal Suprem espanyol, que tarda normalment mesos en resoldre assumptes insignificants, ha volgut fer pública la seva decisió, ara com ara immotivada, de condemnar el Fiscal General de l’estat. I em refereixo a aquest assumpte només per la coincidència (no crec que casual) amb l’aniversari de la mort del Franco. Hi ha molts més exemples (i en els meus articles me n’he intentat anant fent ressò) d’una cúpula del Poder Judicial que no s’ha reciclat democràticament i que continua ancorat en allò que pensàvem que deixàvem enrere fa mig segle.
La segona: ¿hem sabut aprofitar aquesta democratització per millorar l’estat del benestar i la vida del nostre poble? També en aquest punt haurem d’admetre que, en termes absoluts, ho hem millorat substancialment. Vist amb perspectiva, tampoc costava gaire venint d’on veníem, d’un règim oligàrquic i dictatorial al servei d’una minoria. La nostra incorporació a la UE i al concert de les nacions ens ha situat en nivells de benestar que eren inimaginables quan el dictador va morir. Però penso que no hem estat capaços de treure tot el profit del canvi de règim. Durant els primers anys vam tenir la sort de comptar amb polítics absolutament vocacionals, que tenien clares les alternatives que ens plantejaven, tant si eren d’esquerres com de dretes. Els líders que els han anat substituint han estat cada cop més professionals de la política i (amb totes les excepcions que calguin) no aconsegueixen plantejar alternatives creïbles i engrescadores.
Fa cinquanta anys vaig brindar per una il·lusió; no pas perquè s’acabés de morir una desferra humana com aquella. Aquesta setmana no he brindat: m’he alegrat per les moltes coses que hem aconseguit i he patit per les tantes que ens falten per fer.
