Professors, pares, jutges, metges, és a dir, aquelles persones que fins no fa massa eren les autoritats no polítiques de tota comunitat, avui estan a la picota. Millor dit, és el descrèdit de les institucions tradicionals que representen les que estan en perill. Per si mateixes i, el més greu, per a la democràcia en general. Escola, família, justícia, salut pateixen la crisi d’autoritat. Sembla que pel canvi en l’estructura familiar, per la irrupció de les noves (?) tecnologies i l’imperi de les xarxes (!), estigui de moda desprestigiar l’autoritat com solució per canviar l’estatus sociopolític. De cop i sense volta, Peter Pans i Barbies senyoregen ‘streets’ i internets. A fer punyetes, doncs, l’autoritat com creació de l’home social per ordenar la vida en comunitat tot impedint el caos. De propina, el lideratge com capacitat d’influir en els altres perquè donéssim el millor de nosaltres també ha begut oli. A propòsit, s’ha estrenat una comèdia recomanable: ‘Los que se quedan’ del sempre eloqüent cineasta Alexander Payne (Entre copas, Los descendientes). Tracta l’escola, la família, la tradició des del punt de vista de tres solitaris desnonats: un professor, una cuinera i un estudiant, confinats al llarg de les festes nadalenques. O quan Autoritat es confon amb Poder. D’aquí la crisi?
Sessió: No iniciada
