No era oportú fer un article com aquest el diumenge passat. Ara les eleccions ja s’han fet, i que cadascú pensi que fa amb el seu vot…
Sap greu que guanyi una dreta cada vegada més extrema i, com a historiador, sento curiositat per veure cap on va la trajectòria d’aquests veïns amb qui vam compartir, segurament, les èpoques més brillants de la història: Uns segles medievals on, com diu el cronista, els peixos de la mediterrània lluïen les quatre barres al llom.
Que s’hagi parlat de Catalunya durant la campanya electoral no té res a veure amb la nostra història comuna. Els catalans servim per escalfar indignacions a base de desinformacions o mentides ben administrades pels creadors d’odi. Som els dolents de la pel·lícula que s’han muntat, com també ho poden ser els immigrants i igual que als vells westerns ho són els indis. Ho hem vist en tots aquests anys de litigi: estimular els pitjors sentiments, enfrontar veïns i parents, canviar els fets del passat per garantir uns suposats drets o mèrits que només serveixen els interessos de la pèssima política d’uns quants i que aconsegueixen que uns béns artístics ben cuidats per estaments públics passin a mans privades sense garanties.
D’un temps cap aquí, amb l’afegit del fallit independentisme com a excusa fàcil, alguns aragonesos han accentuat un anticatalanisme agressiu i ofendós. Els deu donar rèdit, malauradament. Quan la teva afirmació es fa a base de menystenir l’altre és que tens poc per afirmar-te. Si insultar el veí et fa més valent, tu mateix.
No he sentit gaires veus, en canvi, que exposin el trist paper d’un territori, l’Aragó, que el model extractiu estatal i l’orgull castellà han utilitzat de carn de canó. Servint els interessos d’un poder que és molt lluny, venent la terra molt barata i mentrestant buidant les comarques de les tres províncies, que existeixen, però que van perdent recursos, especialment els humans, per refer-se.
El model no ens és pas aliè. L’extrema dreta ha provat durant anys d’enfrontar-nos amb la resta de Catalunya. Han volgut explotar un ressentiment que només és una baixa autoestima i és, també, un desconeixement immens de Lleida en la història i el present del nostre país. El que cal és afirmar-nos en la nostra pertinença, treballar els nostres potencials i saber-ho explicar millor a molts catalans ignorants, i a la resta del món, els veïns de l’Aragó inclosos.
