El consum de televisió tradicional ha caigut a mínims històrics. No m’estranya perquè poques coses són més avorrides que seure davant del televisor deixant que passi el temps. Ara bé, per badallar, però de fàstic, hi ha aquests informatius que a sobre cada cadena manipula a la seva manera com ofereix les notícies, algunes fins i tot obviant temes que són d’interès general, però no dels seus interessos.
En el record queda aquella famosa cançó en què Servando Carballar amb El Aviador Dro y sus Obreros Especializados insistien en que ‘La televisión es nutritiva’. En aquest sentit, recordo que quan només hi havia dues cadenes i no tothom es podia permetre el luxe de tenir un televisor a casa, ens van fer fer un exercici sobre els eslògans dels anuncis i ens ho passàvem pipa, perquè després els havíem de comentar a classe. A la memòria de molts ens han quedat alguns tan enginyosos, famós i memorables com: ‘¿Hola qué tal?, pues muy bien con Okal’, ‘Rexona no te abandona’, ‘Fa, frescor salvaje del Caribe’, ‘Coca-Cola la chispa de la vida’, ‘A mí plín, yo duermo en Pikolín’, ‘Nocilla, qué rica merendilla’, etcètera, si bé el que em va quedar per sempre com a cançó que rarament no té una versió punk o heavy és aquella de “yo soy aquel negrito del África Tropical que cultivando cantaba la canción del Cola Cao”.
Eren temps tan diferents que fins i tot ens convidaven a una cosa impensable ara com aquella enyorada reflexió de ‘Piensa en los demás’. Els temps han canviat tant (per mal) que ara fins a l’hora d’aparcar, la gent va a la seva i no deixa espai a un altre pensant per dins ‘que es foti’. En aquella època la filosofia hippy pretenia canviar el món i tots entonàvem el ‘Viva la gente’, però ara sona “cómo hemos cambiado, qué lejos ha quedado… ¿qué nos ha pasado? cómo hemos olvidado” que canten Presuntos Implicados, perquè ara ja ningú ‘Piensa en los demás’… Oh yeah!
