P.- Com s’inicia en el món de l’escriptura?
Soc historiadora i he estat professora a la Universitat de Lleida. Sempre m’ha interessat la història de la gent que no té història, la People’s History per als britànics: les classes populars, els col·lectius marginals i les dones.
P.- Per què escriu sobre aquests col·lectius?
Perquè m’interessa veure com s’exerceix el poder. No només des d’un punt de vista polític, sinó en les esferes de la vida quotidiana, sigui en el món laboral o en les relacions personals. I com això condiciona el lloc que ocupa cadascú en la societat.
P.- Com neix el volum ‘Pioneres i singulars’?
És fruit de més d’una dècada de recerca i recull les biografies de més de 600 dones. Volia fer una mena de radiografia en clau de gènere de les comarques de Ponent. No és un llibre tancat ni definitiu, és un punt de partida perquè altres continuïn. Per això hi he inclòs totes les fonts emprades.
P.- Per què aquest títol?
Pioneres, perquè obren camí en camps com la sanitat, l’economia o l’esport. I singulars, perquè moltes tenen trajectòries realment excepcionals.
P.- Amb quines dificultats s’ha trobat en la recerca?
Principalment, l’accés a la informació, perquè la història s’ha escrit des d’una òptica androcèntrica. Casos com el de Sofia Quer Roca, ignorada com a mare en la fe de baptisme del seu fill, o Carme Solanes, cofundadora oblidada de Plus Fresc, em fan explotar el cap. Evidencien la invisibilització sistemàtica de les dones.
P.- Què vol dir quan parla d’un llibre de la perifèria?
Em refereixo a la doble condició de ser dona i viure a Ponent. Les comarques de Lleida han estat tradicionalment ignorades o vistes des de la centralitat amb una visió folkloritzada, igual que ho han estat les dones. Reivindico un Ponent ric, divers, amb empremta femenina.
P.- Com condicionava el fet de ser dona en el segle XIX i XX?
Públicament, el paper de les dones era nul, però eren un personatge de segona fila fonamental.
P.- Les dones del recull eren conscients que estaven obrint camins?
No ho crec. Moltes vivien el que els havia tocat viure: treballar, criar fills, tirar endavant negocis o vocacions sense fer massa soroll. Elles no s’autoanomenaven feministes.
P.- Hi havia xarxes de suport entre elles?
No com les entenem avui. Potser alguna puntual, com la doctora Rosa Vinyals, que va crear espais per a dones marginades, però res estructurat.
P.- Com connecta aquest llibre amb el feminisme actual?
A mi m’agrada parlar de feminismes, en plural, perquè hi ha moltes tendències. Vivim en una societat molt fragmentada i desconnectada. Ens urgeix recuperar i mantenir referents culturals que ens connectin amb el nostre present.
P.- Quins són els seus referents?
Els meus referents ideològics són Simone de Beauvoir i Angela Davis; acadèmicament, Mary Nash i les historiadores marxistes britàniques, que m’han ajudat a entendre que el gènere cal llegir-lo junt amb la classe i la raça.
