De la meva adolescència hi ha una cançó que he mantingut en el record al llarg dels anys: Respect d’Aretha Franklin. Ha plogut molt d’ençà que la va gravar el 1967, però la manca de respecte que trobo avui en dia en moltes de les relacions humanes, me la fa sentir més vigent que mai. I per la seva transcendència, és en la política on la trobo més a faltar.
De l’agulla a l’elefant, és com acostumo a construir els meus articles. Avui ho faré al revés, i començaré per la manca de respecte en l’àmbit internacional, on la desqualificació de l’adversari i, fins i tot la seva deshumanització, està a l’ordre del dia. Sembla que dinamitar els ponts de la pau està ben vist, que els matisos que pots trobar en les relacions diplomàtiques són innecessaris i que són substituïts pel maniqueisme de “o estàs al meu costat o ets el meu enemic”. Així anem i el so dels tambors de la guerra hi són cada cop més presents.
En política espanyola no cal esbrinar massa per veure que la desqualificació de l’adversari està a l’ordre del dia, esdevé una arma de guerra, sí, de guerra, perquè aquesta ha esdevingut la política. Destruir a la persona si convé, perquè destruint-la esmicolo la seva obra i tot desprestigiant-lo ocuparé el seu lloc. El cas valencià en seria el camí que ara es vol seguir per aconseguir el govern de l’estat. On qualsevol mitjà, per deshonest que sigui, es pot usar per a fer-lo caure.
Però en la política catalana, pel fet de sentir-la com a pròpia, és la que més em preocupa. M’explicaré, les hem passat molt magres… una dècada d’esperances i frustracions, d’il·lusió i de repressió, on hem descobert les nostres limitacions i la manca d’escrúpols dels quals s’oposaven a les nostres llibertats. Tot això és cert, però el que avui em fa més mal és la manca de respecte entre els que comparteixen uns ideals comuns malgrat que el camí que proposin pugui ser diferent.
Els darrers anys a l’Ajuntament de Lleida, també hi veig sovint poc respecte amb la relació política entre els diferents regidors que la componen. Ara bé, sí que és cert que un cop lluny del Saló de Plens el respecte en públic hi és palès. Sovint sorprèn a propis i estranys que sigui bona, perquè la que es veu des dels mitjans de comunicació sovint sembla distorsionada. A vegades podem pensar que el secret era el respecte mutu des de la discrepància. Perquè per fer coses importants, per a una ciutat i per a un país, cal fer-les amb els que discrepes. També és lloable veure que un cop han abandonat la Casa del Paers molts d’ells han mantingut la seva amistat al llarg dels anys independentment del color polític que representessin.
Vist des de dalt, en les campanyes electorals i, en concret amb la que acabarà el 12 de maig, que no crec que en sigui l’excepció, sempre accentuen més les diferències que els punts d’acord. Desitjo i espero que l’endemà dels comicis s’imposi el respecte, perquè, ara més que mai, la nostra nació ens necessita a totes i a tots.
