Amb vuitanta anys acabats de fer, Antonio Martín no només manté viva la passió per l’esport sinó que la duu a l’extrem. “Ja fa trenta anys que ho fem cada cap de setmana”, explica somrient, tot just després de disputar un altre partidet amb amics i familiars al Sícoris, justament el dia del seu aniversari.
Però això només és una part de la seva història: l’altra viatja sobre rodes. Fa dècades que recorre estadis d’arreu d’Espanya i d’Europa per animar el Lleida i el Barça, a bord d’un Seat 600 convertit en santuari futbolístic.
La seva passió pel futbol arrenca de ben petit, amb una estima especial pel Lleida per damunt de tot, i un afecte també innegable pel Barça. “Del Lleida, de tota la vida”, explica, mentre recorda com el va emocionar l’ascens a Primera de la temporada 92/93 o el famós triomf al Camp Nou amb gol de Quesada. Del Barça, ha viscut les tres Champions recents des de la grada: París 2006, Londres 2011 i Berlín 2015. “Les tres vegades que hi he anat, hem guanyat”, diu, orgullós d’una efectivitat del 100%.
El protagonista silenciós d’aquesta odissea és el seu Seat 600, de 61 anys. No és només un vehicle, sinó una extensió de la seva identitat i del sentiment per uns colors. “Mai m’ha deixat tirat a la carretera. Mai”, afirma amb contundència. El cuida com si fos un fill, i el manté decorat amb adhesius del Lleida.
“Per animar al Lleida he voltat per tota Espanya: Jaén, Bilbao, Madrid… a Sevilla amb l’avió”, explica melancòlic i una mica trist, ja que la situació actual del club el preocupa profundament: “De moment han salvat la categoria, però hi ha molts deutes i ho veig molt complicat de cara a l’any vinent”. Amb to bromista, tracta de relativitzar la situació: “Si venent-me el 600 pogués ajudar el club econòmicament, ho faria”.
Aquest any, per celebrar els 80, no hi ha hagut festa gran: una altra ‘patxanga’ i una mica de pastís, però el que compta és mantenir viva la rutina de cada diumenge i l’amor a uns colors. Ara ja viatja menys, però el llegat sobre rodes d’aquest veterà continua circulant amb passió, memòria i molta carretera.
“Aquest darrer any no he pogut fer cap viatge perquè amb l’edat cada cop és més feixuc, però confio a poder fer encara un darrer viatge amb el club del meu cor”, finalitza Antonio Martín.
