El món del futbol porta setmanes intenses donant titulars, inclosos el de l’intolerable racisme que l’acompanya. Fa unes setmanes, després de la sortida de l’exjugador Dani Alves de la presó i de ser posat sota llibertat provisional, la pregunta més habitual als mitjans va ser qui li havia facilitat els diners per pagar la indemnització. La periodista Marisa Martín Blázquez va revelar la incògnita i va posar l’objectiu sobre una coneguda revista brasilera, amb projecció internacional. Segons ella va dir, el mitjà ha desemborsat aquesta quantitat de diners a canvi d’un extens reportatge de l’exfutbolista condemnat.
Rubiales ha estat un altre dels protagonistes del futbol aquests dies. De forma principal, en ser investigat per presumptes irregularitats en contractes amb la Reial Federació Espanyola de Futbol que ell presidia. Però, entremig d’aquests titulars, en va sortir un altre on diversos mitjans apuntaven que una productora nord-americana prepara un documental sobre la vida de Rubiales, passant de puntetes pel cas Hermoso. L’expresident federatiu nega que fins i tot li hagin donat cap avançament econòmic.
Salvant les distàncies entre els dos casos, i es materialitzin o no aquests acords, crida l’atenció el que això representa simbòlicament. Perquè potser aquest reportatge brasiler o la pel·lícula americana no s’acabin realitzant, però només pel mer interès en això ja és un greu símptoma. Alves, una persona condemnada per la justícia per agressió sexual. Rubiales, ara imputat per presumptes delictes de corrupció, administració deslleial i blanqueig de capitals, a més a més hi té el cas Hermoso, on se l’acusa d’un presumpte delicte d’agressió sexual i coaccions.
En totes dues circumstàncies, dues persones qüestionades públicament i amb casos encara oberts davant la justícia, són reconegudes i tractades com a estrelles. A un, un possible reportatge. A l’altre, una pel·lícula. Els seus seguidors diran que ja eren dues persones d’èxit, però la veritat és que els casos davant la justícia van canviar la seva percepció social. Però sempre són aquí els mitjans perquè tornin a lluir, per fer pujar la seva autoestima i el seu ego, per netejar la seva imatge, perquè al final explicaran el que voldran i es vendran com a víctimes d’una cacera. Recordo, amb les seves diferències, l’entrevista realitzada a Carlos Navarro El Yoyas sent pròfug, la mateixa entrevista a Alves a la presó i tants més amb casos que, encara que no hagin estat condemnats, de vegades per una justícia cega, els seus informes exposats en judici parlen per ells mateixos.
Vist des de dalt, penso com canviaria el món si en lloc de convertir en protagonistes els qui només responen davant de la justícia, es donés aquest espai a les dones afectades. Diran que Hermoso ja ha tingut veu, però potser el millor hauria estat escoltar-les quan les anomenaven “capritxoses” o criatures. De la mateixa manera que reportatges centrats en com han de superar el trauma de víctimes d’assetjament, agressió o qualsevol violència masclista ens farien més sensibles com a societat davant de tot això. Però no, malgrat tot, és a ells a qui se’ls posa el micro al davant i l’autoritat. Després, es presumirà que al final s’ha aconseguit erradicar el masclisme.
