La meva mare sempre diu que el temps és ‘fulastre’ i té tota la raó del món. Estem vivint les setmanes més caloroses que molts recordem per aquesta època, amb un mes de juny de rècord. A la dècada passada, concretament el 2014, els mesos d’estiu van ser força frescos i ho recordo perquè a mi sempre m’ha agradat la calor al màxim. Però des del 2015 els termòmetres no paren de castigar aquells que es queixen de la sufocació.
El pitjor és que els incendis no perdonen i a sobre, si més no t’ho esperes, el cel s’enfurisma i arrasa la terra a base de tornados, calamarsa i una virulència de la natura que sembla desfermada per la ira dels déus. No fa gaire, la pluja sempre havia estat sinònim de romanticisme i d’alegria per als camps, però ara quan s’acosta una tempesta tot són temors pels danys que puguin originar.
Recordo que abans, en veure núvols d’aigua, un dels temes que m’agradava punxar al ‘tocata’ era precisament el de ‘Riders on the Storm’ dels incomparables The Doors, però ara gairebé que prefereixo desconnectar l’aparell i desendollar-lo no sigui que provoqui una descàrrega de curtcircuit pel·liculer.
Perquè contra la natura no tenim res a fer, més que respectar-la, i molt enfadada ha d’estar quan es van succeint tantes desgràcies a la mínima de canvi. “Hace calor, hace calor; ella tiene la receta para estar mucho mejor”, canta Andrés Calamaro, mentre que Gene Kelly ens va deixar el seu ‘Cantando bajo la lluvia’.
Els canvis són evidents, mentre mirem la nostra infantesa amb certa nostàlgia, dibuixant somriures i llàgrimes, amb el record d’aquella entranyable cançoneta del “que llueva, que llueva, la Virgen de la Cueva”. Però ja ningú vol cap xàfec perquè bona ens segueix caient amb la falsedat dels polítics corruptes i pocavergonyes.
Si al mal temps hem de posar bona cara, al bon temps quina cara hi hem de posar? A mi m’encanta l’estiu… Oh yeah!
