Ahir es va celebrar el 35è aniversari de l’‘Achtung Baby’, el setè àlbum d’estudi amb què la banda irlandesa U2 es va reinventar, després del gran èxit de ‘The Joshua Tree’, i que va marcar el començament d’una dècada més creativa i experimental.
Tot i que el disc no va arribar per salvar el món del rock, immers ja en una revolució musical, sí que va servir per rescatar la carrera del quartet de Dublín, qüestionada després de les crítiques a l’anterior ‘Rattle and Hum’. De fet, ‘The Joshua Tree’ havia situat el 1987 el llistó molt alt i és encara el més comercial de la banda. Em consta, a més, que el 1991 Bono (veu), The Edge (guitarra), Adam Clayton (baix) i Larry Mullen (bateria) ja estaven cansats de tocar els seus vells èxits als concerts.
Per això havia arribat el moment d’‘Achtung Baby’, descrit llavors pel seu cantant com “el so que fan quatre músics en talar l’arbre de Josué”, referint-se al seu èxit. La sonoritat sembla com una coctelera de ritmes dance, percussió industrial, electrònica dels DJs i guitarres del rock alternatiu estupendament executades per l’exquisit The Edge molt prest a lluir-se amb els solos.
També Bono va alterar el seu registre de veu amb pedals i processadors deixant enrere els missatges polítics d’abans per centrar-se en reflexions més espirituals. Per cert, només he vist una vegada U2 en concert.
Va ser el 7 d’agost del 2005 en un ple Camp Nou i amb el cantant flirtejant amb el català convertint ‘Achtung Baby’ en un ‘Atenció Nena’… Oh yeah!














