Les marques no s’improvisen. Es construeixen amb els anys, amb la memòria col·lectiva i amb una identificació que acaba formant part del patrimoni d’una ciutat. La Fira de Sant Miquel de Lleida era una d’aquestes marques. Des del 1232, gairebé vuit segles d’història avalaven una denomina-
ció que no necessitava presentació. Algú va considerar que calia reinventar-la. I la va repartir en dues criatures: MOS, per a la gastronomia i el públic general, i AgroBioTech, per al sector professional, la tecnologia i la innovació agrària. La pregunta és inevitable: quants lleidatans saben què és AgroBioTech? I quants pagesos identifiquen aquest nom amb la fira que durant generacions ha estat la seva? Professionalitzar el certamen, separar públics i buscar nous mercats pot ser una decisió encertada. La primera edició d’AgroBioTech va demostrar que hi havia interès empresarial, encara que també va deixar alguns interrogants sobre l’afluència i l’espai dedicat a la maquinària. MOS, per la seva banda, ha obert la fira a nous públics. Però una cosa és renovar el producte i una altra de ben diferent és arraconar-ne el nom. Sant Miquel no era només una exposició de tractors. Era una cita amb la identitat agrària de Ponent, un punt de trobada entre la ciutat i el territori. No calia triar entre tradició i modernitat. Es podia haver conservat Fira de Sant Miquel com a marca paraigua i presentar MOS i AgroBioTech com les seves dues especialitats. Perquè canviar de nom pot ser modernitzar-se. Però també pot ser començar de zero quan ja tens gairebé vuit segles de prestigi. NOTA: Aquesta Punxa ha estat realitzada íntegrament per la intel·ligència artificial ChatGPT.














