A les cases de muntanya el foc no s’encén sol ni es manté sol. Algú hi porta la llenya, algú l’atia, algú es queda a la vora fins que l’escalfor arriba a tothom. Així entén el papa Lleó XIV l’Església: una llar on cadascú aporta “el seu do a la missió comuna”. I durant la seva visita el passat mes de juny ens va advertir del perill contrari: “una fe que no es tradueix en el compromís quotidià de transformar les realitats diocesanes es converteix en un museu del passat”.
Diumenge vam celebrar el Dia de l’Església Diocesana; desitjo arribar fins a cadascuna de les nostres comunitats, parròquies, moviments, associacions i famílies per donar gràcies a Déu pel do de pertànyer a aquesta Església particular, on compartim la mateixa fe, celebrem la mateixa esperança i caminem units com a deixebles de Jesucrist. Contemplem la nostra diòcesi com allò que veritablement és: una gran família, una llar gran. En una família cada persona és important, ningú no sobra i tothom hi té un lloc. També a la nostra Església diocesana cada batejat ha rebut del Senyor uns dons que enriqueixen tota la comunitat. Ningú no pot dir que no té res a aportar; ningú no ha de pensar que la missió correspon només a uns pocs. Tots som cridats a participar, a servir i a construir el Regne de Déu. El Papa Lleó XIV ens anima a viure una Església propera, que escolta, acompanya i surt a l’encontre de les persones amb l’alegria de l’Evangeli. Aquesta invitació ens impulsa a renovar el nostre compromís per ser una Església viva, on la fe es tradueixi en fraternitat, la pregària sostingui la missió i la caritat faci visible el rostre misericordiós de Crist.
La corresponsabilitat no és només una manera d’organitzar les nostres comunitats; és una expressió de la comunió que neix del Baptisme. Cada prevere, diaca, religiós, religiosa i cada fidel laic comparteix la bella tasca d’anunciar l’Evangeli segons la seva pròpia vocació. Quan cadascú posa al servei dels altres els dons rebuts, amb el seu temps, la seva aportació econòmica, la seva atenció als més desfavorits, el seu treball ajudant al manteniment dels nostres temples, la seva formació als catecúmens i tantes altres formes d’ajuda desinteressada, esdevé un signe d’esperança per al nostre món.
Per això, us convido a renovar el sentit de pertinença a la nostra diòcesi. Mantinguem encès el foc de les nostres comunitats, sostinguem amb generositat les seves necessitats, promovem nous espais de participació i obrim el cor a aquells que busquen una paraula de consol, una mà amiga o l’encontre amb el Senyor.
Quan cau la nit a les nostres valls, de lluny es veuen les fumeres de les xemeneies dels pobles. Cada casa té el seu foc, i cap no escalfa sola: l’un porta la llenya, l’altre deixa la porta oberta, i qui arriba gelat sempre troba lloc a la vora.
Això som, una gran llar escampada per un territori d’hiverns llargs, on la germanor és la manera de mantenir l’escalfor.
Que ningú no es quedi com a espectador. Cadascú té una llenya per aportar, i units, amb humilitat i alegria, continuem caminant com una sola família, convençuts que l’Esperit Sant no deixa de suscitar en el nostre poble la força, la creativitat i l’esperança per anunciar l’Evangeli en el nostre temps.
