Hi ha una sensació generalitzada que tot plegat és un desgavell. L’encariment de l’habitatge, la pèrdua de poder adquisitiu, la precarietat salarial i la inflació són motius fefaents perquè la ciutadania estigui iracunda. Endemés, la corrupció per parts de certs governants i elits i la gestió política deficient incrementen la indignació social. La vaga general de l’11N és una mostra del malestar creixent, car malgrat treballar, arribar a final de mes és una proesa per a molta gent. Treballar per viure no ha de derivar-se en viure per treballar. Nogensmenys, és sospitós que la vaga general coincideixi amb unes eleccions generals, atès que fa olor a acte de precampanya electoral. La vida de les persones no és un mer acte polític, perquè una jornada de vint-i-quatre hores difícilment resoldrà problemes estructurals. El conflicte rau en el model social i les prioritats dels polítics. Som titelles d’uns polítics ineptes, però la política és l’única professió on pots mentir i robar, i encara ser respectat, parafrasejant Marc Twain. No s’ha de menystenir la vaga general, però llur convocatòria genera dubtes.
Sessió: No iniciada
