En sentit literal, res és més difícil que conèixer realment algú. Enllà del carnet d’identitat i del sentit bíblic (per conèixer l’individu/indivídua cal allitar-t’hi). Trepitjar l’escenari familiar i social, esdevé aventura perillosa entre màscares i ombres. Conscients de la dificultat, els Set Savis de Grècia van inventar l’aforisme que llueix el frontispici de Delfos: coneix-te a tu mateix. Si hom i don no sabem qui dallonses som, ¿com saber més enllà de la pròpia pell? Sòcrates em ve a l’ajut, ‘Només sé que no sé res’. Eureka, tio! Pirandello ho afina en ‘Trobar-se a si mateix’, melodrama existencial, quan sosté ‘Tots malmetem les nostres vides, o bé escanyant dins nostre el vigor d’uns quants gèrmens de vida, obligats a renúncies, a mentir, a hipocresies’. Mentrestant, ¿divago quan pregunto si ningú coneix ningú? Si més no, els carrers van farcits de persones que malden per un habitatge digne en nom d’una dona desnonada. És la versió corprenedora d’un edatisme victimista, amb una ciutadana d’anys i panys. ¿És sospitós l’Estat del Benestar de convertir-nos en infants dependents? Dins els propers dies estarem en campanya política per les eleccions generals. Per tant, potser més que a un polític en particular, caldrà conèixer els programes dels diferents partits. Però les promeses les compleixen persones… ¿Ningú coneix ningú?
Sessió: No iniciada
