Al marge que la humanitat s’està enverinant amb tants productes envasats que inevitablement condueixen al càncer del que sigui, la moral dels éssers humans està per terra. Una prova d’aquest desengany es reflecteix a aquelles samarretes divertides que tant els agrada lluir a molts i que amaguen un dolor manifest.
Fins fa poc, les frases serigrafiades tenien la seva gràcia irònica, com la de ‘No necesito Google, mi mujer ya lo sabe todo’, però ara ja destil·len una gran amargor malgrat mantenir el bon humor, com la que diu: ‘No podemos apretarnos el cinturón y bajarnos los pantalones al mismo tiempo’.
Però això no és tot, perquè sembla que un nou refranyer ha nascut. Serveixi una selecció com a exemple: ‘A la cama no te irás sin deber un poco más’ o ‘El perro de San Roque no tiene rabo porque el gobierno se lo ha cortado’. Els temps que corren no són gens saludables, ni per al cos ni per a l’esperit, sabent que la gran diferència entre els diners i el temps és que sempre saps quants diners tens, però mai saps quant de temps et queda.
No és estrany, doncs, que per oblidar les penes altres passegin orgullosos lemes com: ‘Soy un sol: salgo y me pongo’. Una condemna de vida que convida a entonar la cançó ‘Malas noticias’ de Los Suaves. En definitiva, ‘Ojos que no ven, impuesto que te clavan’.
La societat de consum està consumint -valgui la redundància- la nostra existència vital mentre els polítics segueixen fent de les seves, menjant la sopa boba… Oh yeah!
