S’ha estrenat i ha esclatat als patis de butaques i als cors dels que l’han vista. La bola negra arrasa com era d’esperar, no agrada a tothom però se’n parla perquè és un esdeveniment més enllà del cinema. Quin gran encert que la pel·lícula arribi a la tardor com una gran bola de malenconia, per revisitar Lorca, la Guerra Civil i les històries d’amor prohibides i perseguides que són encara una ferida oberta. I què bé que sigui una generació nova d’artistes qui tripuli aquest vaixell de justícia poètica, enmig de tanta hostilitat i barbàrie. La lectura que en fan els Javis i els seus companys de viatge era necessària, els drets vulnerats durant anys des d’uns ulls nous. La malenconia, el que sobreviu i sura en la nostra ment i ens fa mal al cor, també ens fa sentir vius. Vivim moments caòtics i estranys, necessitem l’art per l’art, l’art que defensa la lluita dels que pateixen, la bellesa, el coratge i les llàgrimes. Escoltant Guitarricadelafuente (Trompeticadelafuente podria dir-se a la pel·lícula) cantant La nieve l’ànima s’enlaira. Som afortunats de viure l’amor en llibertat. Lorca (i molts i moltes com ell) ho va haver d’escriure i patir per viure-ho: “En la bandera de la libertad bordé el amor más grande mi vida”.
Sessió: No iniciada
