Vaig aprendre el significat de tomboy girl gràcies a una cançó dels Everything But The Girl quan era joveneta. M’hi vaig reconèixer i de vegades encara ara. El món d’abans continua sent el meu espai vital. Ara que s’ha posat de moda cantar Sweet Caroline a tots els saraus, una cançó de Neil Diamond que és de 1969. Ara que veig que Robert Smith de The Cure és un clàssic més modern i talentós que qualsevol artista amb ínfules actual. La caiguda dels influenciadors evidencia la crisi en la popularitat de gent que no fa res interessant, gent la fama de la qual es basa en viure bé i guanyar diners sense esforç ni talent, enganyant els altres. M’he resignat a viure en un món que ja no existeix però que em guareix, on la bellesa era bellesa i la merda era merda. El del meu jo incandescent que gravita inadaptat entre l’estupidesa general. S’ha mort l’amiga Ale, la vida és un tango, “que es un soplo la vida, que veinte años no es nada, vivir con el alma aferrada, volver con la frente marchita”, cantava Gardel. La mort arriba qualsevol dia, enmig de plans inacabats i el món segueix endavant sense el que se’n va. Així que vivim una mica encara que sigui en el món d’abans. The open world of a tomboy girl is the best of life.
Sessió: No iniciada
