Les persones que malviuen pels carrers i les platges de Ceuta són traslladades a dos espais d’acollida temporal amb 1.800 places. De forma més urgent s’ha engegat un pla per repartir per la Península 500 nenes especialment vulnerables. Tot plegat, no deixa de ser un conjunt de mesures improvisades que no resoldran el problema de fons. Una qüestió de fons que ha evidenciat la fragilitat de la frontera espanyola a Ceuta i a Melilla. Espanya, i per extensió la Unió Europea, estan sotmesos als designis marroquins en qüestions de pressió política internacional. Quan Rabat vol acollar, només li cal aixecar l’estellador de la frontera perquè irrompin milers de migrants seduïts pel paradís europeu. En algun moment, més enllà de proclames patriòtiques del “no passaran”, caldrà abordar el problema de fons. L’historiador Charles T. Powell, citat per Sonia Moreno en el llibre Marruecos, el vecino incómodo (La Esfera de los Libros) revela un document secret de l’Ambaixada dels Estats Units a Madrid adreçat al Departament d’Estat en el qual el llavors monarca Joan Carles I admetia que es podia cedir Melilla al Marroc el 1979 perquè només hi vivien 10.000 espanyols. El cas de Ceuta era més complicat perquè hi vivien 30.000 espanyols, però es va especular a posar la ciutat sota un protectorat internacional com el que va tenir Tànger el 1923. No és fàcil, perquè sorgeix la pregunta incòmoda: Després de Ceuta i Melilla, què més reclamaran? Al-Àndalus? Siurana? Haurem d’indemnitzar el Marroc per la mort del cavall de la reina mora?
Sessió: No iniciada
