Me n’he receptat tres. Un, ‘La amiga que me dejó. Anatomia de una ruptura’ (En debate) de Nuria Labari (Madrid, 47 anys) on l’escriptora s’empara en allò que apunta el vell Èsquil: les paraules són medicina per a l’ànim que pateix. Sosté que les amigues no es deixen, les amigues t’acompanyen al llarg de la vida. Lamenta que l’ex ho va decidir per les dues. I que el dol té una lògica contradictòria: desitja quelcom impossible, alguna cosa pitjor i altra millor. Entre assaig, dietari i autoajuda, reconeix que l’amistat perduda sempre sembla una mala cançó pop. Dos, ‘Era todo el mismo hueco’ (Random House) d’Eider Rodríguez (Renteria, 49 anys) on l’autora de ‘Un corazón demasiado grande’ brinda sis contes amb sis dones perdudes dins un cràter sentimental. De la recerca del lloc de la seva veritat, en l’amor, en l’amistat, en assumptes enllà de l’afectivitat. Arreu, però, el mateix buit. Tres, ‘El poder de las palabras’ (Carpenoctem) de Simone Weil (París, 1909-Ashford, 1943), a pesar que la tuberculosi aviat li va ofegar la vida, la compromesa antibel·licista mira la veritat fit a fit, amb uns textos que, escrits entre 1936 i 1938, tenen tanta o més vigència que ahir. Gairebé radiografia Putin, Xi Jinping i el brètol Trump. I avisa: no hi ha dificultats econòmiques, només hi ha dificultats polítiques. Doncs això.
Sessió: No iniciada
