Cada dia podem veure imatges de les conseqüències de les guerres, sobretot del conflicte d’Ucraïna i de l’Orient Mitjà. Cada dia els mitjans de comunicació ens ofereixen reportatges d’enormes destruccions d’instal·lacions estratègiques. També veiem blocs de cases i barris sencers esmicolats. Contemplem com els míssils i els drons apunten, disparen i destrueixen l’objectiu enemic. Tanmateix, no tenim sensació d’estar escandalitzats. Què passa? Ens estan anestesiant per fer-nos indiferents a la violència? Ens estem tornant immunes al patiment, abatuts per la impotència davant de les injustícies? En algun instant aïllat d’indignació ens preguntem què fan tots els organismes i tribunals internacionals que han de vetllar per la pau al món i que han de perseguir els estats i els governants que violen els drets humans. Què fan l’Assemblea General i el Consell de Seguretat de l’ONU? Què fa la Cort Internacional de Justícia? Què fa la Cort Penal Internacional? Què fa el Tribunal Europeu de Drets Humans? No fan res perquè, com ha escrit la filòloga Irene Vallejo, premi nacional d’Assaig, “la convivència es fonamenta en la violència”. Només els poderosos poden fer complir les lleis. “Qui està en posició de debilitat, només té la llibertat de capitular”, diu Vallejo. Per esmentar noms concrets, mirem com Trump aplica el sistema que implantaven els romans, els quals només arribaven a acords amb qui acceptava el seu domini sense dir ni piu. L’esmentada filòloga ho completa amb una cita de Sèneca: “Els homicides individuals els castiguem, però què hem de dir de les guerres i del gloriós delicte d’arrasar pobles sencers?”. Què hem de dir?: ni piu
Sessió: No iniciada
