Els drets trepitjats de les dones, sobretot en països com l’Iran, reclamen una lluita que vagi més enllà d’una jornada anual. Ho retrata molt bé Mi postre favorito, una pel·lícula dirigida pels iranians Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha que va obtenir diversos reconeixements en els festivals de Berlín, Chicago i Calgary. The Guardian la va reconèixer com la segona millor pel·lícula estrenada el 2024 al Regne Unit. Mi postre favorito narra la història d’una viuda de setanta anys, Mahin, que viu sola a Teheran des de la mort del seu marit. La seva filla se’n va anar a viure a Europa. A Mahin no li donen el visat per sortir de l’Iran. Un dia, quan anava pel carrer, va plantar cara a la policia de la moral que s’enduia detinguda una noia perquè portava mal posat el hijab. La valentia de Mahin va fer arronsar el guàrdia que va fugir cagat. Mahin anava a natació, però ara té problemes de son i no pot anar a les piscines de dones perquè només obren al matí. Cansada de viure sola, desafia el control moral del règim dels aiatol·làs i comença una relació amorosa amb Faramarz, un taxista divorciat que ha d’aparcar el cotxe lluny de la casa de Mahin perquè no vegin que la visita un home. A sobre té una veïna, que és la dona d’un funcionari governamental, que controla la música que posa o si se sent alguna veu masculina. “És el llauner que ha vingut a arreglar una avaria”, ha de dissimular. En un sopar romàntic d’amagatotis beuen un vi fermentat en recipients enterrats al jardí. Mahin i Faramarz, després d’un ball folklòric, viuen un episodi eròtic a la dutxa. Vestits, és clar. El desenllaç de la pel·lícula és tan dramàtic com la situació de les dones a l’Iran.
Sessió: No iniciada
