Aquest dimarts el Consell de Ministres ha acordat la desclassificació com a secret oficial de tots “els assumptes, actes, documents, informacions, dades i objectes relatius al cop d’Estat del 23 de febrer de 1981”. L’acord s’ha intentat justificar en el 45è aniversari de l’intent de cop d’Estat.
L’acord d’aquesta setmana cita quatre acords anteriors del mateix Consell de Ministres que havien classificat com a secrets oficials tots aquells elements que ara es desclassifiquen. Es tracta d’acords que ni tan sols van ser publicats al Butlletí Oficial de l’Estat, vull creure per ser coherents amb el pretès “secretisme” de la matèria de què tractaven. Però les referències que he tingut ocasió de consultar no concreten els motius que justificaven la decisió. Només es refereixen, genèricament, a la necessitat de restringir el dret a la informació dels ciutadans en relació a aquells documents que podrien “posar en risc o causar un perjudici greu en cas de ser divulgats o comunicats a persones no autoritzades”. L’acord també es refereix a la llei reguladora del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) successora del CESID, que classifica com a secretes totes les activitats del Centre i les sotmet al règim dels secrets oficials.
Per acabar de perfilar el quadre, cal que tinguem en compte que la llei que regula els secrets oficials és una llei de 1968, tramitada i aprovada per unes Corts franquistes escollides pel dictador. És cert que a aquesta llei se li va intentar fer un rentat de cara a l’octubre de 1978, quan encara no havia entrat en vigor l’actual Constitució, modificant els articles que més tuf feien de franquisme. Però el fons de la regulació no es va modificar: l’executiu te un poder discrecional per declarar secretes aquelles actuacions que consideri que podrien “danyar o posar en perill la seguretat i defensa de l’Estat” en cas que poguessin ser conegudes. Tampoc es va modificar el caràcter indefinit de la classificació com a secret, sense límit temporal per aixecar-lo.
Com que a tots els governs de la democràcia ja els ha anat bé mantenir una facultat com aquesta, no han fet cap esforç per reformular la llei o fer-ne una de nova. Hi ha hagut iniciatives de grups minoritaris que no han prosperat. I també hi ha hagut nombroses proclamacions de bones intencions, que no s’han materialitzat en res.
Perquè qualsevol reforma d’aquest règim restringiria sense cap dubte els poders del Govern. En primer lloc, no n’hi pot haver prou amb la simple apel·lació al perill per a la seguretat. Cal que es justifiqui, com en qualsevol altra facultat discrecional, en què es fonamenta aquest perill. Cal també que la declaració pugui ser revisada per la resta de poders de l’Estat, amb les cauteles que calgui perquè les actuacions no siguin revelades. I naturalment, caldria fixar un límit temporal a la durada del règim de secret, com tenen la majoria d’estats del nostre entorn.
I una bona prova del sense sentit del règim actual la trobem en la reacció que ha provocat la desclassificació d’aquesta setmana. La pregunta que tots ens fem és per què han estat considerats secrets tant de temps. I la que és lògic que també ens fem és per què ara: què te el 45è aniversari que no tingués el 20è o qualsevol altre d’anterior. Té de tot menys lògica jurídica.
