Aquesta finestra musical batejada com a ‘Melo-Malo’ per la qual de dimarts a dissabte contacte amb vosaltres, estimats lectors, va estar tancada un parell de dies la setmana passada. Els seguidors més fidels van mostrar la seva estranyesa a través de les xarxes als qui vaig anar tranquil·litzant convidant-los a escoltar cançons com ‘Es la edad’ de Los Salvajes o ‘Cosas de la edad’ de Modestia Aparte, encara que el contingut de les dues lletres no tingués res a veure amb l’episodi que vaig estar vivint com a nova experiència i que passo a relatar.
Resulta que com als meus 68 takos encara no havia estat ingressat mai a cap hospital, ja anava sent hora, tot per culpa d’una hemorràgia digestiva. L’ensurt va quedar servit i l’atenció mèdica rebuda molt lloable, per la qual cosa vull fer públic el meu agraïment a tot el personal sanitari que em va atendre durant el temps que vaig estar a les excel·lents instal·lacions de la Nova Alliança. Tot perfecte, però millor no repetir.
Això serveix d’avís per advertir-nos els que creiem seguir tenint vint anys eterns que el ‘muermecillo’ dels seixanta també ens arriba a tots, almenys a tots els que ho podem seguir comptant agafats a la ferma bandera del rock’n’roll. És clar que a la Dècada Prodigiosa, si no fa mal aquí, fa mal allà.
Sempre es va dir i fins i tot Miguel Ríos ho va cantar que els ‘viejos rockeros’ mai moren, encara que és clar que també ens posem xungos i patim les xacres pròpies de les edats. “Hoy la radio habló de aquellos tiempos en el que el rock nació en la juventud con fuego intenso; fue como un repaso por la historia de las viejas estrellas de los sesenta”, diu la cançó.
La veritat és que com a mortals vulgars que som quan s’arriba a certes edats el forn ja no està per a molts brioixos i, per més que un es cuidi, la situació es posa a la vora de l’abisme sota la sintonia del ‘Close to the Edge’ dels simfònics Yes. Com diu Sabina, és una merda envellir… Oh yeah!
