Aquesta setmana han estat notícia, malauradament, els dos accidents mortals que hi ha hagut a la xarxa ferroviària de l’Estat espanyol. Sempre resulta inadequat comparar gravetats quan hi ha víctimes mortals. Sembla evident tanmateix que el d’Aldamuz ha tingut conseqüències molt més greus que el de Gelida des de la perspectiva fonamental, que és la de la preservació de la integritat física del usuaris.
Però també ho és que tots dos han tingut l’efecte de posar en qüestió la qualitat i seguretat d’un servei públic essencial per a la nostra societat com ho són les infraestructures de transport. Des d’aquest punt de vista, de fet, l’accident de Gelida ha tingut repercussions potser encara més greus que el d’Aldamuz. Ha tingut la virtualitat de deixar sense funcionament, durant dos dies, la totalitat de la xarxa de rodalies catalana.
Tots ens preguntem quines han estat les causes d’aquests accidents. Si es tractés d’una força major, imprevisible i irresistible, probablement ens quedaríem mig conformats. Dolguts com és lògic, però resignats davant de l’inevitable. Però tots intuïm que no es tracta d’això. Amb tota probabilitat aquests accidents eren previsibles i haurien pogut ser evitats si s’haguessin adoptat les mesures de manteniment i vigilància adients per garantir la seguretat de les vies. Ja sabem que no es pot garantir al cent per cent que no hi hagi accidents; però la nostra obligació és fer tot allò que sigui possible per evitar aquesta possibilitat.
Tots els ciutadans contribuïm a fer efectiva aquesta obligació. Amb els nostres impostos dotem de recursos a les administracions perquè construeixin i mantinguin les infraestructures de transport i vigilin que siguin utilitzades racionalment de forma segura. Per tant aquestes administracions, per delegació nostra, són les responsables del seu correcte funcionament.
Davant de desastres com els que hem vist aquesta setmana, trobo del tot lògic que ens en sentim parcialment responsables. El nostre sistema social actual depèn d’aquestes infraestructures i contribuïm a construir-les i mantenir-les en condicions adequades. Si es demostra que no ho estan, és responsabilitat nostra. I també és lògic que ens encarem als dirigents que nosaltres hem escollit per fer-ho i per vigilar-ho, si han fracassat en aquest encàrrec. Fer política no és només manar; és administrar, gestionar i destinar els recursos públics a l’atenció de les necessitats col·lectives.
Tot sembla indicar que, pel que fa a les infraestructures de transport, no s’ha fet bé o, si més no, hi ha hagut defectes molt transcendents. Jo crec que en són responsables totes les administracions encarregades de gestionar-les i també nosaltres, per haver escollit els polítics encarregats de dirigir-les.
Reconec que és només una reflexió personal, probablement massa condicionada encara pel sostrac de les informacions d’aquesta setmana. I, sobretot, no m’agradaria que s’interpretés com una crítica global al nostre sistema polític. Continuo creient que el sistema és el més bo. Però que cal que escollim millor.
