Aquest és el meu darrer article d’enguany. Espero, desitjo i confio que aquest 2026, tan proper, ens sigui propici, si pot ser més que l’actual. Però és hora de mirar una mica enrere i, tot i la poca perspectiva que encara tenim, intentar fer una repassada a allò que hem viscut l’any 25. Tot això, com és lògic, sense entrar en les vivències personals que ens hagin pogut marcar a cadascun de nosaltres.
Jo us confesso que quan miro enrere, al conjunt de l’any que deixem, m’hi apareix en un pla molt destacat el Sr. Trump i el seu primer any de mandat com a president dels Estats Units d’Amèrica. La seva personalitat resulta tan incongruent amb el món del segle XXI que estic segur que si ens haguessin pronosticat algun dels seus estirabots presidencials fa uns anys, estic segur que ho hauríem pres com una innocentada de les que toca fer un dia com avui.
No, els seus estirabots, les seves carotes i les seves decisions no són innocentades, per més que ho semblin. Són reals i les prodiga molt. Això sí que no se li pot negar al Sr. Trump: aconsegueix acaparar l’atenció mediàtica pràcticament cada dia, ni que sigui amb arguments risibles. Però tot seguit ens adonem que no pot ser risible cap iniciativa que sostingui seriosament el president d’una de les dos o tres més grans potències del món.
És més –i això resulta encara més preocupant— aquests estirabots absurds que caracteritzen el mandat del Sr. Trump són aplaudits per un bon nombre de formacions polítiques de tot el món. I aquestes formacions han anat aconseguint el poder en molts estats, per la via democràtica, com hem vist també enguany. En aquest sentit és simptomàtic l’ascens del partit Vox a l’estat espanyol i d’Aliança Catalana al nostre país. Em preocupa especialment, com és lògic, perquè m’havia fet la il·lusió que a Catalunya i a Europa estaríem vacunats contra aquesta mena d’ideologies reaccionàries i identitàries en el pitjor sentit del terme.
Però no, es veu que, afortunadament, estem en sintonia amb Europa i amb el món en general, i també aquí neixen aquests brots que intenten desmuntar allò que hem anat construint durant segles. Ara sabem que l’amenaça real a la nostra civilització i al nostre estat democràtic de benestar no prové d’aquells que precisament aquests moviments xenòfobs denuncien. El corc el tenim a dins nostre, en forma d’ideologies que titllen de “woke” i de “bonisme” molts dels principis i drets que tant ens ha costat aconseguir.
No se quina solució te aquest problema. Confio que el seny s’imposi i posi al descobert el ridícul d’aquesta mena d’ideologies i actituds. Goso suggerir un primer passet, petit però important: que tots els demés partits triïn candidats que realment estiguin a l’alçada del moment i no ofereixin espectacles lamentables com els que també hem hagut de veure durant l’any que tanquem. Denunciar l’estirabot, el ridícul i la fanfarroneria, també exigeix un cert nivell. Si no es té, es fàcil que, com passa massa vegades, molta gent pensi que tots son iguals.
Per tot això, aquest any se’m representa ara com un any marcat per Trump. Espero que sigui l’últim.
