Quan ressegueixes la Serra de Bellmunt a finals de tardor, hi ha un moment en què el to de la terra és el mateix que el del cel, la humitat que hi ha per tot, reflecteix i sosté una música pàl·lida de torrats lleugers, gammes infinites del color del rostoll, de la palla quan ja és palla, del guix, de l’argila fonent-se en una serena tarda de diumenge, quan has de tornar cap a casa massa aviat perquè fosqueja, ara travesses un camí, les pedres grises amuntegades a la vora, escopides per les rodes dels gegants, unes trinxeres, un jaciment ibèric o dos, la Cabanya de pedra, el Morinyol, tot fos en color crema, beix, ocres amb marc que t’obliguen a dibuixar noranta graus en la teva ruta i aquest paisatge, que se’t clava a dins per la duresa i, no voldria deixar-m’ho, per la bellesa.
Sessió: No iniciada
