Miquel Molins és el president del Col·legi de Veterinaris de Lleida i el número dos de la veterinària espanyola. Parlem amb ell sobre la pesta porcina africana, el paper que juga la veterinària i la presència d’altres malalties com la dermatosi nodular i la grip aviària.
-Com ha estat aquest últim any per al sector veterinari i ramader en un context de crisi sanitària amb la dermatosi nodular, la pesta porcina africana i la grip aviària?
Aquest any, i especialment el darrer semestre, ha estat extraordinàriament intens per al sector veterinari i per al conjunt de la ramaderia catalana. Hem encadenat diversos episodis sanitaris que han posat a prova tant la coordinació institucional com la capacitat de resposta dels professionals. Primer vam afrontar l’entrada de la dermatosi nodular contagiosa, una malaltia que va arribar a Europa procedent d’Itàlia, va passar a França i finalment va aparèixer a Girona. Tot i que va generar molta preocupació, la resposta ràpida del Departament i dels veterinaris —cal reconèixer-ho— va permetre identificar els casos, aplicar protocols i contenir-ne l’expansió. Paral·lelament, estàvem en alerta per la influença aviària, que va obligar a sacrificar més de dos milions de reproductores a Madrid, un fet que deixava clar el grau de perillositat. A Catalunya vam tenir sort de no detectar casos en animals de producció. I quan semblava que recuperàvem certa normalitat, va aparèixer la pesta porcina africana, que és un autèntic repte sanitari i econòmic. Així que sí, ha estat un any especialment dur i exigent.
-S’esperava l’aparició d’aquest brot de pesta porcina africana?
Sincerament, no. El sector portava molts anys preparant-se davant l’escenari que el virus pogués arribar algun dia, reforçant les mesures de bioseguretat, especialment a Lleida, que és una de les principals zones productores de porcí. Però tot i aquestes previsions no ens esperàvem que l’entrada fos tan sobtada i, sobretot, que es produís a Collserola. Els mapes de risc ens feien pensar que si la malaltia avançava ho faria seguint el recorregut que havia tingut a Europa: des d’Alemanya cap a França i, eventualment, arribant a Catalunya pel territori fronterer. Però no ha estat així: ha aparegut com un “bolet”, sense avisar, en una zona molt urbanitzada. Això demostra la complexitat de controlar totalment una malaltia d’aquest tipus i la importància de mantenir-nos sempre alerta.
-Quina creu que podria ser la causa més probable del brot?
Encara hi ha molta feina per fer per determinar l’origen exacte del brot, però hi ha alguns indicis que permeten obrir hipòtesis. L’element que més crida l’atenció és que la seqüenciació del virus detectat a Collserola coincideix amb la soca Georgia 2007, un llinatge que no circula de manera natural a l’Europa occidental i que, en canvi, sí es treballa en laboratoris. Això fa pensar que potser l’origen no està relacionat amb la migració d’animals salvatges ni amb una entrada progressiva des de l’est d’Europa. Aquesta dada posa en dubte teories inicials com la del “bocata” contaminat, i obre la porta a la possibilitat que l’origen estigui vinculant a activitats humanes o moviment de materials d’origen biològic. En qualsevol cas, cal prudència: són els laboratoris i els investigadors qui ho acabaran determinant.
-Hi ha risc real que arribi a les explotacions de Lleida?
Sempre hi ha un cert risc perquè el risc zero no existeix en sanitat animal, i menys en malalties que tenen reservoris en fauna salvatge com el senglar. Tot i això, cal remarcar que actualment no hi ha cap cas en explotacions, i això és gràcies a les mesures de bioseguretat que fa anys que s’apliquen. Ara bé, si la malaltia arribés a Lleida seria un daltabaix monumental: no només pel sacrifici obligat dels animals afectats, sinó perquè la caiguda de preus seria fulminant i els mercats internacionals es tancarien de manera immediata. Per això el sector està molt mobilitzat. També reclamem que la Generalitat compti molt més directament amb els veterinaris en tots els protocols, perquè som els professionals que tenim el coneixement tècnic i operatiu per actuar amb rapidesa.
-Quines serien les conseqüències econòmiques si la pesta entrés a Lleida?
Les conseqüències podrien ser devastadores. Per posar un exemple clar: la Xina ja ha prohibit importar productes d’origen porcí procedents d’animals nascuts o criats a explotacions de Barcelona. Això afecta una part concreta del territori, però imaginem què passaria si la zona afectada fos Lleida, que és el principal motor porcí del país. La regionalització sanitària implicaria que tota la província quedaria automàticament exclosa de molts mercats internacionals. El sector porcí català —i especialment el lleidatà— és fortament exportador, i perdre aquesta via suposaria un impacte econòmic dramàtic, amb afectacions en tota la cadena: ramaders, escorxadors, sales de desfer, empreses de pinso, transport… Estem parlant d’un risc real i molt seriós.
-Comparteix l’afirmació del conseller Ordeig que s’ha de reduir a la meitat la població de senglars?
Totalment d’acord amb el fons, però crec que la declaració arriba tard. La necessitat de reduir la població de senglars no és nova: ja el 2015, amb el conseller Pelegrí, es treballava per establir mecanismes eficients per controlar-ne el creixement. Però en aquesta dècada no s’ha actuat de manera contundent i el resultat és que ara tenim una sobrepoblació enorme no només de senglars, sinó també de conills, daines i cabirols. Aquests animals poden transmetre malalties zoonòtiques, poden tenir interaccions constants amb el medi urbà i poden comprometre tant la seguretat viària com la sanitària. A més, s’ha criminalitzat el col·lectiu de caçadors, que és part de la solució perquè són els qui, pràcticament, poden actuar sobre el territori. Ara ens trobem davant d’una urgència que fa anys que s’hauria d’haver abordat.
-Hi ha risc que malalties animals acabin afectant els humans en un futur?
Sí, i és un risc cada vegada més rellevant. De fet, més del 70% de les noves malalties que afecten els humans tenen origen animal, és a dir, són zoonosi. Parlem de malalties com la tuberculosi, la leishmaniosi o la ràbia. En aquest sentit, cal remarcar que Catalunya és l’única comunitat de l’Estat espanyol on no és obligatori vacunar els gossos contra la ràbia. És un element preocupant perquè, tot i que no tinguem casos habituals en gossos, la fauna salvatge —com la guineu— sí que pot portar-la. I si no actuem en temps de tranquil·litat, quan arribi un problema serà massa tard. La prevenció i la vacunació són eines fonamentals que no podem menystenir.
-Quines precaucions hauria de prendre la ciutadania en el context actual?
La població pot estar tranquil·la pel que fa a la seguretat alimentària: els controls sobre productes d’origen animal són exhaustius i els aliments que arriben al mercat són completament segurs. Dit això, hi ha dos elements importants. Primer cal entendre que la bioseguretat de les explotacions és clau. Les granges han de mantenir tanques perimetrals, controls d’accés, desinfeccions constants i protocols estrictes, no només en situacions de crisi, sinó cada dia. I després cal controlar la fauna salvatge del voltant de les explotacions. Si reduïm la presència de senglars o altres espècies que poden actuar com a vectors, reduïm molt el risc de transmissió. Com a ciutadans, podem contribuir evitant alimentar animals salvatges, respectant les normes de bioseguretat quan entrem en entorns rurals i fent cas de les recomanacions sanitàries quan hi ha campanyes de vacunació o prevenció.
-Com es poden gestionar plagues urbanes com la de coloms, un tema que afecta de ple municipis com Balaguer?
La gestió passa necessàriament per fer captures selectives i per reduir les colònies, però això només funcionarà si hi ha una figura que molts municipis encara no tenen: el veterinari municipal. És incomprensible que ajuntaments que gestionen temes tan rellevants com alimentació, salut pública o convivència animal no comptin amb un professional especialitzat que pugui assessorar, planificar i actuar.
Els coloms, igual que les colònies felines mal gestionades, poden transmetre malalties com la salmonel·losi o la toxoplasmosi. A més, generen problemes d’higiene i convivència. Sense una gestió tècnica, basada en criteris sanitaris i no només en decisions polítiques, és impossible controlar aquestes poblacions. Un veterinari municipal podria liderar aquest tipus d’actuacions i evitar molts problemes.
-Què preveu per als pròxims mesos i per a l’any 2026?
La previsió no és senzilla, però s’intueix un any 2026 complicat. D’una banda, hi haurà una baixada de preus tant en el sector porcí com en el sector avícola, cosa que afectarà la rendibilitat de les explotacions. D’altra banda, continuarem convivint amb el risc de malalties sanitàries que ja hem tingut aquest any: la influència de la grip aviària, dermatosi nodular o la mateixa pesta porcina. La bona notícia és que, fins ara, s’han pogut contenir gràcies a la vacunació, la detecció ràpida i el control de moviments. La clau serà reforçar encara més la prevenció i la bioseguretat, que són les úniques eines que realment eviten desastres.
-Quin missatge final enviaria al sector i a la ciutadania?
A la ciutadania li enviaria un missatge de tranquil·litat: els productes d’origen animal que arriben als mercats són segurs, controlats i sotmesos a una vigilància estricta. Pel que fa al sector, insistiria en tres idees: la bioseguretat és essencial i s’ha d’aplicar cada dia; la prevenció és més important que mai; i les institucions han d’implicar-se molt més en el control de la fauna salvatge, perquè la superpoblació de senglars, conills o cabirols distorsiona tant el medi natural com el medi urbà i posa en risc la salut animal i humana. Només amb una visió global i coordinada podrem evitar que episodis com els d’aquest any es repeteixin amb més gravetat.
