Els casos de càncer de pàncrees diagnosticats a Espanya pràcticament s’han duplicat en les últimes tres dècades, augmentant de 3.970 en 1992 a 7.830 en 2021. Això sí, des de 2018, les taxes d’incidència ajustades per edat (és a dir, un indicador que corregeix les diferències d’edat entre poblacions per a comparar la incidència de la malaltia) mostren una tendència descendent. Aquest canvi està relacionat amb l’impacte de les polítiques públiques de salut, especialment de les mesures antitabac, i amb les modificacions en els hàbits de vida de les generacions més joves.
Són algunes de les conclusions de l’article “Canvi de tendència en la incidència del càncer de pàncrees entre generacions a Espanya”, publicat recentment en la Revista Espanyola de Malalties Digestives (REED). Segons recalca el Dr. Conrado Fernández, editor cap de la REED, expert de la Societat Espanyola de Patologia Digestiva (SEPD), especialista en aparell digestiu a l’Hospital Fundació Alcorcón de Madrid i professor titular de medicina en la Universitat Rei Joan Carles, “aquests resultats suposen un gir sperançador en un dels tumors amb major mortalitat, i ofereixen informació clau per a orientar les estratègies de prevenció i els programes de cribratge dirigits a les persones amb major risc.”
L’estudi analitza l’evolució de la incidència del càncer de pàncrees entre 1992 i 2021, centrant-se en els patrons específics de sexe i edat, amb especial atenció a la influència de l’edat i l’any o període de naixement. Les taxes més altes es van registrar en homes nascuts en la dècada de 1950 i en dones nascudes en els anys 60. En majors de 50 anys, la incidència ajustada per edat va augmentar de forma sostinguda fins a 2018, estabilitzant-se o descendint a partir de llavors. En menors de 50, la tendència difereix segons el sexe: en homes s’observa un descens progressiu, mentre que en dones es produeix un lleuger increment inicial seguit d’un descens més marcat.
Prevenció i cribratge segons el risc
Encara que entre les generacions més joves la incidència mostra una tendència a la baixa, en les majors continua sent notablement més elevada. A més, el nombre total de casos continua augmentant, degut principalment a l’envelliment progressiu de la població espanyola. Aquest escenari fa imprescindible reforçar tant les estratègies de prevenció com els programes de detecció precoç i cribratge en grups de risc.
En adults de major edat, especialment si presenten un risc elevat, la detecció precoç és crucial. Els autors de l’article assenyalen que tant l’American Gatroenterological Association (AGA) com la National Comprehensive Cancer Network (NCCN) recomanen fer proves genètiques a individus amb antecedents familiars de càncer de pàncrees, o que hagin rebut el diagnòstic abans dels 50, amb la finalitat d’identificar possibles factors de risc genètics.
En els grups més joves, la recomanació és, d’una banda, impulsar el cribratge genètic, i per un altre, reduir l’exposició a factors de risc modificables en etapes primerenques de la vida, especialment el consum de tabac, l’obesitat i la diabetis. En el seu treball, els autors recorden que l’anomenat càncer de pàncrees d’aparició primerenca (diagnosticat abans dels 50 anys) comença a perfilar-se, segons l’evidència recent, com una entitat clínica i epidemiològicament diferenciada. Aquest tipus de tumors podria tenir predisposicions genètiques i biologia diferents respecte a aquells diagnosticats en edats més avançades.
Encara que els pacients més joves solen tenir un millor estat general, la malaltia d’aparició primerenca és en moltes ocasions especialment agressiva, suggerint una interacció complexa entre susceptibilitat genètica, factors ambientals i factors de risc modificables.
Sobre el càncer de pàncrees
El càncer de pàncrees s’origina en les cèl·lules pancreàtiques i sol diagnosticar-se en persones de més de 60 anys, amb una lleugera major freqüència en homes que en dones. Encara que no es troba entre els tumors més comuns, sí que és un dels més agressius,
“fonamentalment perquè el diagnòstic sol ser tardà”, explica la Dra. Ana García García de Parets, editora associada de la REED, experta de la SEPD i especialista en aparell digestiu a l’Hospital Universitari Ramón y Cajal de Madrid.
Tal com assenyala la Dra. García, la detecció precoç és clau, encara que pot ser complicada. La raó és que el tumor no sol produir símptomes quan es troba en etapes inicials. Quan, en fases una mica més avançades, comença la simptomatologia, aquesta sol incloure “molèsties digestives inespecífiques, dolor abdominal que s’irradia a l’esquena, icterícia (coloració groguenca de la pell i mucoses), pèrdua de pes sense causa aparent, falta d’apetit, cansament o nàusees.”
El principal factor de risc és el tabac, responsable “de fins a un terç dels casos”. Altres factors són l’obesitat, el consum d’alcohol, les dietes riques en carns processades i la diabetis de llarga evolució. Un percentatge reduït dels casos es deu a una predisposició
genètica, ja sigui per unes certes mutacions en gens o per la presència de diversos casos de pàncrees o altres tumors en la mateixa família.
El tractament depèn de l’estadi en el qual es diagnostica la malaltia. En fases molt inicials, “la cirurgia és el tractament amb més possibilitats de curació.” En altres estadis, i sovint en combinació amb la cirurgia, s’empren quimioteràpia i radioteràpia; i en les fases més avançades, tractaments de suport destinats a millorar la qualitat de vida del pacient. La Dra. García subratlla que “s’està investigant molt en càncer de pàncrees, tant en la detecció precoç com en la millora dels tractaments. Gràcies a l’avanç en la medicina personalitzada i teràpies dirigides, podrem continuar avançant contra aquest tumor.”
