El dijous 20 de desembre del 1975, avui fa 50 anys, edicions especials dels rotatius espanyols llançaven al carrer l’esperada notícia: “Franco ha muerto”. Recordo que llavors els diaris costaven vuit pessetes i jo aquell mateix any m’havia estrenat amb 17 takos a l’històric ‘Diario de Lérida’ combinant el repartiment matinal de diaris, amb tres hores a l’administració i començant a escriure com a crític de cinema, ja que havia fet teatre i cursets cinematogràfics.
La primera que va sortir publicada va ser la de ‘Coge el dinero y corre’ de Woody Allen. Quan es va donar la trista per a alguns i alegre notícia per a molts ja havia assumit la majoria d’edat feia escassament 20 dies i compartia la meva feina en el rotatiu amb els meus estudis universitaris.
Vivia una feliç etapa dos anys després d’haver ‘estat convidat a sortir’ d’un internat de cinc anys a un Seminari Salesià lluny d’aquí. Ja estava xiflat pel rock, tenia una banda anomenada Unleashed i simpatitzava amb la ideolodia hippy. La notícia no em va fer ni fred ni calor, perquè els discos i llibres que aquí estaven prohibits els anàvem a comprar a Andorra, encara que la veritat és que vaig començar a notar cert aire de llibertat.
El dol flotava a l’ambient i dissabte a la nit quan em retirava a casa després de la meva sessió rockera a la discoteca Bus Club vaig veure aturats una dotzena d’autocars a la Rambla Ferran -llavors Fernando- i em vaig apuntar al viatge gratis al Valle de los Caídos a l’enterrament del ‘generalísimo’. El viatge va ser etern amb un cançoner a ple pulmó del ‘Cara al sol’ al ‘Novio de la muerte’ però ho vaig superar. I tu que vas fer fa 50 anys?… Oh yeah!
