La cultura popular i el patrimoni no s’acaben. Les persones som finites. Alguna tradició es perd, però més aviat són notícia les recuperacions i les restauracions. Especialment gràcies als que hi deixen la pell, fent-se responsables d’una cosa de tots. I sabem que en aquests temes les coses són de tots quan se’n cuida algú, perquè si no, acaben sent de ningú. Se’ns ha mort un gegant. Jan Grau i Martí (Terrassa, 1956) ha marxat massa aviat deixant un mestratge importantíssim. Un dels grans de la cultura popular catalana. Promotor d’accions cíviques i aprenentatges col·lectius que van protagonitzar la revifada del postfranquisme amb la renovació de la cultura popular i tradicional i el relleu i reforç de l’associacionisme. Era dels homenots que es reconeixien com a agents locals, del seu barri, ciutat o comarca, però que entenien que formem part d’un país i una parla, de manera que van abraçar generosament la plana, la muntanya, l’interior, el sud i les franges de la nació i més enllà. Estimats arreu perquè estimaven la terra.
Amb el seu exemple –i d’alguns altres– podrem reconèixer un fet cabdal: Algunes pretensions de modernitat, cosmopolitisme o progressisme que han denigrat i arraconat la cultura popular només han servit per lliurar-la als sectors reaccionaris i al mercantilisme més brut. La cultura popular –viva, diversa i canviant– és la que fa la gent i cada generació la reviurà de la manera que pugui o vulgui. Retrobar la festa dels avis i besavis, o rellegir Amades no és mirar enrere. Organitzar geganters, castellers, bestiaris o festes majors més participades no és innocent. Jan Grau, a més, ho va fer des del carrer i també des de l’administració quan el treball públic esdevé molt més que una feina, un sou o algun càrrec. Vaig tenir la sort, durant un temps, de treballar entre gegants: Jan Grau, l’enyorat Quim Minguell, Josep Albà, Lluís Puig, Jordi Bertran, Oriol Cendra… per dir-ne només alguns, i tots els que em deixo, que van enriquir l’acció pública amb el seu compromís personal. Hi podria afegir els de més a prop: el Tonet, el Pau,… i els que han anat venint, encara que l’administració és desagraïda i desmemoriada.
Sota les faldilles de cada gegant, restaurat o nou, en l’espurna de cada diable, bèstia o falla, al plec de la faixa dels castellers o en els picarols dels bastoners hi ha l’esforç d’unes grans persones que vetllen per tots. Gràcies Jan! Celebrem-ho.
