La crisi política oberta fa un any a França amb l’avançament electoral decidit per Emmanuel Macron es va agreujar ahir amb la dimissió per sorpresa del primer ministre, Sébastien Lecornu, a qui el president va donar una pròrroga fins dimecres per trobar l’estabilitat que no va aconseguir durant els seus 27 dies al càrrec.
Es tracta d’una situació sense precedents al país que ha vist com el sistema polític, dissenyat per buscar l’estabilitat, dóna signes d’esgotament davant la divisió de l’Assemblea Nacional en tres blocs irreconciliables. Lecornu, el fidel macronista que el 9 de setembre passat va substituir el centrista François Bayrou, ara haurà d’explorar noves fórmules d’acord, malgrat que cap partit de l’oposició sembla disposat a fer-ho. “Accepto l’encàrrec del president d’abordar les últimes negociacions amb les forces polítiques per l’estabilitat del país”, va assegurar a les xarxes socials el primer ministre en funcions.
Al final d’aquest termini, la pilota tornarà a ser a la teulada de l’Elisi. Diversos mitjans van indicar que Lecornu va demanar a Macron que no el mantingués al càrrec, fet que afegeix confusió a una situació ja de per si difícil d’interpretar.
La pròrroga va sorprendre tots els partits, que havien començat a projectar-se en el futur.
Dimissió o dissolució
La líder ultradretana Marine Le Pen exigia un avenç de les eleccions legislatives, per aprofitar el vent a favor que auguren les enquestes al seu partit, mentre que l’esquerrà Jean-Luc Mélenchon demanava la dimissió o destitució del president.
Més moderats, socialistes, ecologistes i comunistes exigien un primer ministre d’esquerres, mentre que la dreta conservadora, que havia acceptat entrar al Govern, parlava de pèrdua de confiança.
Tots col·locaven Macron al disparador, cosa que augura una tasca difícil al seu escuder Lecornu, que després de la seva dimissió fustigava els “apetits partidistes” i els “egos”.
El jove polític macronista, de 39 anys, haurà d’aconseguir ara un consens que li permeti tirar endavant els pressupostos del 2026, la pedra en què va ensopegar el seu predecessor Bayrou, enmig de les exigències dels partits i amb la necessitat urgent de reduir el dèficit públic i el deute que asfixien les arques del país.
És la darrera oportunitat del cinquè primer ministre des de la reelecció de Macron el 2022, el quart en poc més d’un any, de no passar a la història com el més breu des de la Segona Guerra Mundial.
Una tasca titànica que ell mateix reconeixia no haver complert, assolat per les amenaces de moció de censura de l?esquerra, inclosos els socialistes, però també d?alguns dels seus aliats, com la dreta conservadora liderada pel ministre de l?Interior en funcions, Bruno Retailleau, que va acceptar seguir al?Executiu però es va mostrar descontenta amb el repartiment.
No li va agradar en particular el retorn al Govern, a la cartera de Defensa, de Bruno Le Maire, el ministre d’Economia de Macron fins al 2024, a qui responsabilitzen del colossal deute del país, el 115,6% del PIB, cosa que obliga a ajustar els pressupostos dels propers anys.
Massa desajustos que van portar Lecornu a anar a primera hora del matí a l’Elisi per entregar la dimissió a Macron, que sense una sortida immediata va decidir donar-se una mica de temps.
El president va guardar silenci, se’l va veure acudir al Panteó on es prepara una cerimònia properament i passejar per les ribes del Sena penjat del seu telèfon.
Una imatge de solitud que resumeix bé el moment crucial que travessa el president, a un any i mig del final del seu mandat, sense possibilitat de tornar-se a presentar, però amb l?amenaça d?abandonar l?Elisi amb inèdits nivells d?impopularitat.
Mentrestant, les convulsions polítiques es van sentir als mercats, amb una caiguda de la Borsa que va arribar als dos punts després de l’anunci de la dimissió (va tancar amb una caiguda del -1,36%) i amb la prima de risc en el pitjor nivell en nou mesos.
