Es diu aviat, 100 anys és tot un segle. Del XX al XXI. Escrit amb números romans li atorga pàtina clàssica a l’aventura de viure. I sobreviure. Si, a més, estem parlant d’un joc social tan efímer i voluble com és el teatre, aquesta longevitat suposa que les arrels devien ser familiars. A la manera de la ‘commedia dell’arte’ italiana, els rols escènics, les màscares, han passat de pares i mares a fills i filles, i a d’altres branques genealògiques. Seria el cas de la fecunda història d’AEM Teatre. Només cal atansar-se a l’Espai iX de l’Institut d’Estudis Ilerdencs per comprovar-ho. Tot endinsant-nos, tafaners, al bell mig de la polida exposició ‘100 anys d’AEM Teatre’, t’adones que els teatreros, els temibles comediants, ens la claven. Vaja, que l’anarquia teatral, allò de riure’s del mort i de qui el vetlla, és la part lúdica del Gran Teatre del Món que avisen Shakespeare i Calderón de la Barca. Amb gust i senzillesa, els comissaris de l’exposició, Eva Lega, Fernando León i Miquel Sabaté, aixequen acta del llegat rebut. En un racó de l’acurada mostra, gairebé s’obre el bagul de les disfresses, de l’atrezzo escènic, dels atrotinats focus, els envellits programes de mà i d’algun text teatral dels representats. Vestigis històrics de com l’AEM ha nodrit la llavor teatral a Lleida. El cuquet del teatre. I la funció continua.
Sessió: No iniciada
