El reguetón és una expressió musical urbana que té els seus orígens en la música llatinoamericana, els ritmes de la qual són repetitius fins a la sacietat i els seus seguidors es poden incloure dins del sac dels horteres. El ball té explícites connotacions sexuals i la insinuació marca els seus passos.
Segons un estudi realitzat pels departaments de psicologia de diverses universitats “les persones a qui els agrada el reguetón són, de mitjana, un 20% menys intel·ligents que els amants de gèneres com la música clàssica o el rock”. Partint de les conclusions d’aquests estudis, “els amants del rock i de la música clàssica van demostrar ser molt més receptius amb el seu ambient, al mateix temps que també van semblar mostrar una capacitat de crítica superior als reguetoners, que són molt més simples, si més no en el paper”.
És normal perquè quan la música porta missatge, es convida a la reflexió i a deixar-se seduir pel seu esperit, però quan uns ritmes estan buits i només apunten a la mateixa direcció sexual, poca qualitat se’n pot extreure. És clar que la música ens transporta a altres llocs ja que l’altre dia vaig anar a dinar a un restaurant però com que posaven reguetón me’n vaig anar a un altre.
La música és com l’oxigen perquè respirin els nostres sentits i de tot n’hi ha d’haver, però a les escombraries poc es pot respirar. Això evidencia que molt poca substància han de tenir les darreres ‘(de)generacions’ quan ara el ‘perreo’ es manté amb tant ‘reguetonto’… Oh yeah!
