Un esplèndid reportatge de Núria Castells ens ha fet reviure els dies, i les hores, d’emoció i sotrac en espera de saber si la Unesco, des d’Austràlia, acordava declarar el conjunt arquitectònic de les nou esglésies romàniques de la Vall de Boí Patrimoni Mundial. La diferència horària va fer que molts passessin la nit del lloro en espera de la decisió final que va ser positiva. D’això fa 25 anys. Fa uns dies vaig tornar a la Vall de Boí i vaig recórrer les esglésies que s’han convertit en un motor turístic de primer ordre. Vaig trobar fantàstic el mapping del pantocràtor de Sant Climent de Taüll. Tot i que l’església estava plena com un ou, la recreació de les pintures de l’absis emociona. És fàcil entendre com amb aquesta posada en escena de les pintures murals, els capellans feien creure la gent, majoritàriament analfabeta. Després de visitar el romànic in situ, he anat al Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona per veure les pintures originals del romànic pirinenc. El Pantocràtor és, indubtablement, la joia de la corona del MNAC. Tampoc no hi ha cap dubte que la seva ubicació en un dels millors museus del món garanteix la conservació i la divulgació de l’obra, a més està en un context global que ajuda a entendre millor l’art romànic en la història. Retornar el Pantocràtor al temple de Sant Climent de Taüll comprometria greument la seva conservació i dificultaria les visites. Tanmateix, des del Cap i Casal, que tinguin cura de tractar bé els conveïns pirinencs. Si un dia declaren independent la Vall de Boí, el primer que faran serà exigir el retorn de les pintures, amb el Pantocràtor al capdavant.
Sessió: No iniciada
