Estem en un dels mesos més emblemàtics de l’any, un dels més avorribles i paradoxalment més il·lusionants. Estem a punt de dir adéu a l’estiu i no sabem si donar la benvinguda a la tardor. Un cop més estem vivint una altra volta a la rutina, els nens a l’escola, els adults a treballar, la vida sembla que segueix igual, però no és així, cada vegada va a pitjor.
“¿Por qué estoy frío si hoy hace calor? Yo iba a ser un gran tío, todo un ganador. ¿Será que no es lo mío esta competición?, entonen Los Enemigos. La calor fins i tot ha obligat a avançar la recollida de raïm, curiós, però ja ho cantava Josele Santiago: “Ya es septiembre y yo no voy a estar, en septiembre no pienso vendimiar”.
Ignoro el que cadascú pensa però segur que la incertesa continua sent l’aliada d’una societat atemorida per la qual se li ve a sobre. Creuant els dits amb les guerres insaciables, esperant que el sol torni a brillar per a tots i no només per a aquells dirigents que estan movent els fils de les titelles, “septiembre llegó con sus manzanas fuertes, con sus uvas maduras, con sus flores silvestres”, com cantava José Guardiola.
El malson continua i l’esperança agita els nostres cors adormits al temps i a la passió per continuar gaudint en el nostre viatge per la vida. Les decisions polítiques són lamentables i l’únic que tenim clar és que els diners són el gas com el ‘Money’ de Pink Floyd.
Mostrem una emoció oculta mentre comptem amb els dits els dies que falten per tornar a gaudir d’uns dies de festa total. “Septiembre nunca más dormirá junto a mí, septiembre ya no pinta sus labios de gris…. En septiembre no pienso vendimiar”… Oh yeah!
