No és la crítica el que soscava la justícia. És el mal ús que en fan alguns jutges, afortunadament una minoria. La ciència política defineix el lawfare com “l’ús estratègic de la llei i dels tribunals per aconseguir objectius polítics, econòmics o militars”. El lawfare “perverteix la divisió de poders perquè transforma el poder judicial, que hauria de ser neutral, en un braç tàctic d’altres poders”. Tenim exemples ben recents. El més coronat afecta l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, el qual, per un evident cas de lawfare, ha de continuar a l’exili perquè alguns jutges es neguen a aplicar-li la llei d’amnistia. Què té d’estrany que el president del Govern espanyol Pedro Sánchez digui, a preguntes d’una periodista, que és evident que hi ha jutges que fan política? La presidenta del Consell General del Poder Judicial, Isabel Perelló, va criticar les paraules de Sánchez dient que són “totalment inoportunes i rebutjables”. En l’obertura de l’any judicial, Perelló va reblar el clau contra Sánchez dient que “tal manera de procedir soscava de forma directa la confiança en la justícia, en intentar influir negativament en la consideració ciutadana dels jutges”. Més aviat diria que allò que soscava la confiança en la justícia és el lawfare. Si serveix de consol, la mala fama dels jutges ve de molt lluny. En el llibre El viaje de Don Quijote, Julio Llamazares recrea el periple del ingenioso hidalgo per la geografia espanyola, com havia fet Azorín. En arribar a la Venta de Inés escolta el lament de Felipe, l’hostaler, sobre la justícia: “Los jueces son como las tormentas: donde caen arrasan con todo”. Mai tant.
Sessió: No iniciada
