Gaudim d’una assistència sanitària i d’una salut públiques com pilars fonamentals de l’Estat del Benestar.
La millora de la salut física de les persones augmenta constantment gràcies als avenços fruit de la recerca bàsica, clínica i translacional, el que ha suposat la guarició i la cronificació de moltes malalties abans mortals. Precisament fa pocs dies hem viscut, a Lleida, la celebració del 20è aniversari del IRBLleida o Institut de Recerca Biomèdica de Lleida, que està a nivell internacional i té molt de prestigi.
Malgrat aquestes millores que permeten, per exemple, que persones amb càncer segueixin vives durant anys amb relativa bona qualitat de vida, la salut holísticament considerada no està tant bé. Les persones no tenim sols un cos físic. La nostra ment fa que necessitem un per a què viure; dotar la nostra vida d’un sentit que aporti felicitat i ganes de viure. Aquest aspecte espiritual de la vida s’ha de contemplar i cultivar o es perd la salut mental; un problema greu que patim en el primer món. Estar al servei dels altres i no tancat egoistament és el que ens aporta la felicitat: estimar i ser estimats, ja que som éssers socials; sols no hem nascut ni crescut. L’individualisme porta a la infelicitat i causa injustícies al món. Veure patir a persones i animals ens fa patir.
Ara bé, les millores en salut, el control i guarició de moltes malalties, s’aconsegueixen a base de intervencions en salut i medicaments molt cars. A més, l’augment d’edat de la població, així com del nombre de jubilats, fan que la despesa en sanitat s’incrementi constantment per sobre de la riquesa del país, pel que, si cap governant ni Parlament se n’ocupen de posar-hi remei, enlloc de fer populisme i anar incloent en la sanitat pública cada vegades més “desitjos” de la gent enlloc de “necessitats”, per desgràcia, un dia –espero que tardi– fallarà el sistema públic. Ara ja patim llistes d’espera llargues, serveis d’urgència molt col·lapsats, etc.
Notícies recents com que “cada vegada hi ha més lleidatans que prenen més de deu medicaments”, suposa més despesa i necessitat de major control per no interferir-se entre ells i si es pot, reduir-ne alguns, o la d’avisar que cada vegada es prenen més ansiolítics –els quals no donen la felicitat– son intents de millorar la salut de la població i també de disminuir l’increment de la despesa. Cal promoure un estil de vida sa i no facilitar propagandes que satisfan els instints disminuint l’ètica, fent creure a les persones “poderoses”, déus, inclòs que s’arribarà a la immortalitat.
Som vulnerables. Hi ha una realitat immaterial no cosificable, no “demostrable” en el món científic però que és essencial per poder viure una vida plena i feliç: l’amor, la bellesa, la música, la poesia, la natura, la religió raonable, etc. Tots morirem i, creure que és un traspàs a una vida plena ajuda a no tenir-li por i integrar-la en la vida diària.
Defensem amb la nostra manera de viure i de fer ús del sistema sanitari la sanitat pública.
