Ahir era 20 de novembre, i tothom sap o hauria de saber què va passar tal dia com ahir de fa 49 anys. Exacte, va morir al llit el darrer dictador que ha tingut aquest país –Espanya–, que va governar vora 40 anys amb un autoritarisme despietat i mà de ferro amb tothom qui no pensés igual. Ara, gairebé mig segle després de la mort del sàtrapa, sembla que tornem enrere i que allò que va dir el dictador en un discurs un Nadal de final dels anys seixanta –“todo ha quedado atado y bien atado”– sembla que no era pas una catxa, com s’ha vingut demostrant tots aquests anys (sobretot amb el Procés). Tenim la Monarquia, que no ha estat triada per la gent –cal repetir-ho les vegades que calgui (per quan un referèndum?)–, sinó que va ser una imposició del mateix dictador i al Procés es va treure la careta per si algun innocent en dubtava. De la mateixa manera, què dir dels molts jutges que darrerament estan fent de polítics? I els militars? Ja van treure el nas en les primeres rodes de premsa de la pandèmia i ara tornen a agafar protagonisme. Resulta que l’irresponsable que es troba (encara) al capdavant del govern valencià nomena militars per intentar recosir tot allò que ell ha ajudat a estripar. M’estic imaginant, com l’acudit del gran Eugenio, els resignats ciutadans afectats –enfangats i enrabiats–, traient el cap per la finestra, mirant cap al cel i cridant: “Ya, ya, pero… ¿Hay alguien más?”.
Sessió: No iniciada
