El Roig Nadal m’acostumava a ensenyar els dibuixos que preparava per les caliuades. Poc em pensava llavors que un dia en seria protagonista. Del Caliu Ilerdenc en coneixia més o menys la història, amb orígens a l’antic règim i els lligams amb el leridanismo, una corrent a les antípodes del meu pensament polític que Lladonosa, Vallverdú, Simeó Miquel i altres intel·lectuals del moment van contrarestar amb el llibre Lleida, problema i realitat. Dijous passat, però, vaig comprovar que el Caliu d’avui dia té poc a veure amb el passat. L’assumeix, com no pot ser d’altra manera, però el Manel Gigó, que n’és el president, l’intenta obrir a poc a poc a la societat. A la caliuada m’hi van convidar per parlar dels 85 anys del diari i vaig acceptar la proposta. Abans de dinar el Jordi Mestre va treure un volum de LA MAÑANA amb diaris de l’any 1966 fent un tast d’hemeroteca que va obrir les ganes de parlar de periodisme. Després de dinar vam fer una sobretaula llarga per parlar de la història del diari i del paper que ha de tenir la premsa escrita, que ha de ser fidel al mandat de buscar notícies sota les pedres i explicar allò que algú no vol que se sàpiga, que és precisament la millor definició de notícia. La tertúlia va ser interessant. Vam parlar de la intel·ligència artificial, de la preocupant falta de quioscos, del poc interès de les noves generacions per llegir diaris i per aquest costum que fa que les notícies més grogues siguin les més buscades. Tot fent sobretaula, el doctor Costa va explicar que avui farà la darrera guàrdia a l’Aliança (no plega, sinó que deixa les guàrdies només). Va començar el 1982, l’any de la riuada. I d’aquest fet també en vaig parlar perquè aquest diari el va explicar amb titulars com: Catástrofe, Devastación i Pánico (la de la falsa notícia de Ràdio Popular sobre Oliana). De fet, el senyor Nadal va fer notar que Rialb ha evitat que tornés a passar. Al Caliu vam enraonar estona. Hi vaig trobar un gust exquisit per la conversa i pel patrimoni (no en va, el Joan Ramon González ja té l’encàrrec de parlar del tossal del Moradilla). Agraeixo la invitació doncs perquè les coses es veuen millor des de dins. D’altra banda és gràcies a un dels seus exsocis, el doctor Lladonosa, que ara escric això. Em va salvar la vida de petit.
Sessió: No iniciada
