El Parlament de Catalunya va dedicar dimecres passat una bona part de la sessió a debatre la situació de les comarques del Pirineu i les infraestructures pendents. Era el moment estel·lar d’Òscar Ordeig, conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació i, sobretot, principal càrrec del PSC provinent de les comarques pirinenques, on ha estat durant molts anys regidor i cap de llista del seu partit a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. Ordeig s’ha passat molts anys de la seva vida política criticant la desatenció que els governs de la Generalitat, i en general qualsevol poder centralitzat a Barcelona, ha dispensat sempre a Lleida i les comarques de Ponent i del Pirineu. Sobretot, quan aquests governs estaven en mans dels seus rivals polítics. Ara, amb les tornes canviades, li tocava defensar l’acció governamental de les preguntes i crítiques de l’oposició.
De moment, se’n va sortir prou bé. Sobretot, perquè el govern d’Ordeig va començar a caminar abans d’ahir, com qui diu, i no se li poden exigir massa resultats quan les actuacions que s’estan desenvolupant provenen en bona part de les decisions i els pressupostos anteriors, i els projectes nous, anuncis de millores i intencions d’increments pressupostaris són, de moment, això: projectes, anuncis i intencions. Ara bé, en va deixar anar una que sí que em va cridar poderosament l’atenció: segons recullen les cròniques parlamentàries, va reclamar als membres del govern, i també als diputats de tots els grups polítics, que “facin el favor” de conèixer millor el Pirineu. A les comarques del Pirineu hi viu el 0,9% de la població catalana, però ocupen el 20% del territori del país. Però tal com ho va dir, semblaria que el món polític català actués com si un 20% del país que ha d’administrar estigués a l’ombra, fora del seu abast, sense conèixer amb prou detall què hi passa, allà, i quines necessitats tenen aquest 0,9% de votants del seu país. Com ha de ser la cosa perquè un conseller del govern hagi de cridar l’atenció dels seus companys, i també la dels seus companys parlamentaris, escollits precisament per prendre decisions i legislar sobre el futur de tot el país. Si això passés a Estats Units, un país d’una superfície d’uns 10 milions de km2, voldria dir que els polítics americans estarien governant sense saber què caram passa en 2 milions de km2 del seu país. L’equivalent seria 4 vegades la superfície de l’Estat espanyol. Si a aquest 20% que és el Pirineu hi sumem Lleida i les comarques de Ponent, de les quals convindrem, i potser Ordeig estarà d’acord, que també hi ha un cert desconeixement des del nucli de decisions de la política catalana, la cosa comença a posar-se realment dramàtica.
Són coses de la política moderna: importen més les idees i els diners que la terra i la gent que hi viu. Això acabem de veure tràgicament a València, amb la nefasta gestió de les alarmes i les necessitats de la terra i la natura per part d’un govern que va arrencar vantant-se d’actuacions ideològiques, com la promoció taurina o el tancament de subscripcions a revistes en català. Ordeig fa molt bé d’enviar a escola els seus indoctes companys de govern i d’hemicicle, perquè cal combatre la ignorància i el saber fa prendre millors decisions. Ara només falta que ell també aprengui que en aquest país hi ha hagut i hi ha exiliats i represaliats polítics, cosa que negava en entrevistes malgrat que justament el seu partit governa Espanya gràcies a una llei de reparació i amnistia que van haver de negociar a Brussel·les, ves a saber per què allà, i que els jutges, contra tot sentit democràtic, s’entesten a no aplicar. Que n’aprenguin tots, és clar que sí. Al final, el saber ens fa més lliures.
