Quan amb l’R-8 de mon pare enfilàvem el camí a Salou o al Turbó per passar uns dies de vacances al cotxe sonava James Last, un compositor alemany que musicava èxits amb la seva orquestra. De vegades, quan la cara A i la B ja havien rodat unes quantes vegades, la sarsuela dirigida per Luis Cobos o algun disc de l’Orquestra Maravella rellevava l’intèrpret alemany al flamant cassete del nostre Renault. En aquella època els cotxes eren estrets, al maleter no hi cabia ni una agulla i la vaca també anava carregada de para-sols i maletes. La calor ens la féiem passar abaixant les finestres i ningú havia trobat a faltar l’aire acondicionat. Senzillament perquè no n’hi havia. Ara els cotxes estan climatitzats, són amples i confortables i les carreteres sovint tenen dos carrils per banda. Si alguna cosa perviu, però, és la música de cada viatge. Abans amb ràdio-cassete. Ara, amb el mòbil connectat a internet. Diria que al cotxe tothom intenta imposar el seu relat. La setmana passada, pujant cap a Llafranc, el meu fill em va fer empassar una play list d’Spotify amb el Coti per coti dels The Tyets, el Pedro P. de la Raffaella Carrà i altres temes que van des del reggaton fins a la música màquina més sofisticada. Diria que uns estils que estan a les antípodes de la meva cultura musical.
Quan em vaig cansar d’escoltar els Tiets i la seva sardana amb un català que no passaria el nivell C vaig dir: S’ha acabat! I ho vaig dir en sentit figurat i literal, perquè em vaig apropiar del giny musical i vaig fer que hi sonés aquesta cançó dels Pets que parla d’un estiu a Cambrils. Vaig continuar amb Vespre i Agost, per veure si aquella lletra que parla just dels dies que vivíem el feia entrar en raó (musical), però el meu fill feia que no amb el cap. Llavors vaig tenir la idea de posar Marc Knopfler i el seu Local Hero però tampoc va funcionar. Vaig canviar a Frank Sinatra com a company de viatge cap a la Costa Brava sense tenir tampoc resultats. Rendit, vaig haver de tornar als Tiets i la Rafaela Carrá.
Em vaig fotre les mans al cap una altra vegada fins que, de lluny, vaig intuir la platja de Llafranc i Calella. Vaig tenir la temptació de posar una havanera però no va caldre. En un obrir un tancar d’ulls aparcàvem a la terra de Josep Pla.
