Aquesta setmana hem patit un sostrac difícil de suportar. Un policia, que havia estat comissari a Lleida no fa gaire temps, ha matat la seva actual parella a Rubí, que tot just el dia abans li havia dit que el deixava. Un cop l’havia matat, el mateix assassí es va desplaçar fins a Castellbisbal (deu minuts en cotxe) i hi va matar la seva anterior parella.
L’episodi de violència masclista resulta difícil de suportar. En primer lloc, ho he de reconèixer, perquè em sento molt incòmode en haver de reconèixer-me com a pertanyent al col·lectiu agressor. Com molts dels meus coetanis, soc un home, tinc parella i fills i he estat educat en un entorn descaradament masclista. Això em col·loca en una situació molt difícil de pair en relació a aquesta mena d’episodis. Per si fos poc, aquest assassí havia tingut càrrecs rellevants, ens l’havíem trobat en actes oficials a Lleida i probablement alguns de nosaltres li havíem arribat a riure les gràcies.
Aquestes circumstàncies fan especialment colpidor aquest cas. Però enguany –només en vuit mesos– quinze dones han estat assassinades, i cinc menors, en el marc d’aquesta violència masclista en l’àmbit familiar a Catalunya. Qualsevol d’aquests casos ens hauria de colpir igualment, el sentim més proper o no.
No puc creure’m que la ira que es covava en la ment d’aquest assassí no traspués en el seu cercle més íntim. Per descomptat, en el de les dues dones assassinades, que no havien presentat cap denúncia en la seva contra. Però es fa difícil de retreure res a les víctimes, sobretot tenint en compte que el seu maltractador era un alt càrrec policial. La majoria de les víctimes en aquesta mena de casos no denuncien mai els seus agressors.
No; jo crec que la major part de la responsabilitat ens l’hem d’atribuir nosaltres, els que convivim amb aquestes parelles i amb aquests assassins potencials i que no som capaços, o no volem involucrar-nos, quan detectem capteniments que denoten comportaments masclistes. És molt més fàcil remetre-ho tot a les relacions interpersonals en què ningú ens ha demanat que intervenim. Evidentment es tracta de relacions interpersonals, bona part de les quals han començat com a històries d’amor. Però nosaltres, des de fora, hauríem de saber detectar si hi ha elements que denoten un possible abús de posició de caràcter masclista.
Els comportaments masclistes ens afecten a tots. Als homes i a les dones. I crec que hem de fer un esforç per fer-hi front. Ens podem equivocar, evidentment. Però una equivocació mai serà pitjor que aquests assassinats que ens estremeixen cada dia.
