Enllestits els Jocs Olímpics de París estarem empudegats un parell de mesos amb l’America’s Cup a Barcelona. També ha començat la lliga M i aviat la Lliga F, que va fent-se espai.
Ho sento. No sóc de regates, i menys encara d’aparells d’empreses tecnològiques amb experts navegants i extravagants milionaris que els patrocinen. Tampoc m’interessa la Fórmula 1 i les multinacionals i els personatges que s’hi mouen entre marques i saraus privats que sovint són d’escàndol.
Direu que no té gràcia que ho digui jo. Parlar de regates un de terra endins, un lleidatà d’origen osonenc fa poc mariner, ho reconec. I parlar de motors revolucionats un paio que no té ni cotxe ni carnet, tampoc és gaire escaient. Em reconec, però, la curiositat de l’espectador i el respecte per les dèries de tothom, tan variades i estranyes com em puguin semblar.
Però vull dir que em rebel·la força, i m’arriba a molestar aquesta presència mediàtica exagerada d’alguns esdeveniments, especialment quan els comparem amb la realitat concentrada i personal dels esforçats esportistes.
Tota la vida he envejat la tenacitat dels ciclistes i dels atletes. Em plau mirar les olimpíades per l’aventura íntima de cada una d’aquelles persones especialitzades fins a l’atròfia física d’una disciplina concreta, per les fórmules quasi màgiques i els rituals d’un salt, un gir, un gest, una dieta, un exercici repetit a l’infinit que porten al control del temps, com una mística on aquella centèsima de segon esdevé el gran repte universal.
Però cada dia m’ofèn més aquest circ de les multinacionals que compren i venen hores del nostre lleure, de l’atenció de tots, per una pretesa vivència de l’esport on el que destaquem és la competència tribal, de marca i patrocini, la foto de noies objecte i magnats prepotents, o la màfia del futbol. És el mateix que m’ofèn de la informació cultural de molts estius. Resulta que la Cultura són els grans festivals, amb la publicitat gratuïta que afegim al circuit dels gegants de la comunicació mediàtica mundial. L’èxit és el nombre d’assistents i els milions recaptats.
Mentrestant, expliquem als nostres joves, a les escoles, als programes electorals i a les lliçons de moral cívica i integradora de les institucions, que l’Esport –com la Cultura– són part de la formació humana, de la salut física i mental, de la germanor i l’esperit comunitari, de la necessitat d’establir vincles socials positius, pacífics i respectuosos… Qui volem que ens cregui!
