A vegades hi ha moments en els que la història s’accelera i el que ha passat aquest mes d’agost, fa només una setmana, seria el millor exemple de tot plegat. L’expresident Puigdemont va tornar per esfumar-se poc després mentre el Parlament avançava en una sessió d’investidura que va acabar amb l’elecció de Salvador Illa com a 133è president de la Generalitat i la posterior elecció d’un Govern que dimarts passat ja va començar a treballar.
El dia va començar d’hora el 8 d’agost. Tothom pensava que el relat aniria així: arribada de Puigdemont, intent d’entrar al Parc de la Ciutadella per assistir al debat d’investidura, detenció i suspensió del debat. Però aquesta vegada la realitat va superar la ficció i va passar just el contrari. Puigdemont va arribar poc abans de les nou del matí a l’Arc de Triomf. Flanquejat pel seu advocat, Gonzalo Boye, i el secretari general de JxCat, Jordi Turull, va avançar amb rapidesa pel carrer Trafalgar. Va pujar sol a l’escenari i va dir: “Encara som aquí!”, en una clara referència a la frase del president Tarradellas a la seva tornada a Catalunya. És curiós però una hora després l’ara ja president Illa també començava el seu discurs d’investidura citant Tarradellas. El discurs de Puigdemont en la seva tornada a Catalunya després de set anys d’exili va ser breu. Va arremetre contra el poder judicial per no aplicar-li una Llei d’Amnistia aprovada pel Congrés dels Diputats i va dir a l’independentisme que arribaran “noves oportunitats”. Un pèl nerviós va deixar anar una frase críptica que tant podia servir (vist el que ha passat) per una cosa com per un altra. És a dir, tant es podia interpretar com una detenció imminent com un nou camí de viatge cap a l’exili. “No sé quan ens tornarem a veure, però quan això passi que puguem tornar a cridar junts: Visca Catalunya lliure”. I efectivament no se’l va tornar a veure (almenys a Catalunya) perquè mentre tothom es pensava que aniria cap al Parlament amb la comitiva que l’acompanyava la realitat anava per una altra via. El Parc de la Ciutadella estava fortament custodiat i a dins s’hi veia l’equip de Puigdemont (l’advocat Boye, el cap de la seva oficina, Josep Lluís Alay i el seu amic Jamy Matamala). S’hi van estar una bona estona però Puigdemont no va aparèixer. Poc després es va saber que els Mossos ja l’estaven buscant per tot Barcelona (van activar l’operació gàbia) mentre el ple d’investidura va començar amb puntualitat. Segurament no hi ha hagut mai una investidura que hagi suscitat tant poc interès mediàtic, almenys en la seva fase inicial. Mentre Salvador Illa pronunciava el seu discurs tothom estava pendent d’on era Puigdemont. L’eclipse potser no va ser total, però sí parcial. A mig matí es va saber que s’havia detingut un mosso per suposada col·laboració amb la fugida de l’expresident. A la tarda se’n va detenir un altre i mentrestant la investidura continuava. El relat escrit de fa dies no s’estava complint perquè ni Puigdemont estava detingut (i molt menys a la presó) ni el ple d’investidura s’havia encallat. JxCat va intentar dos cops paralitzar-lo en una acció que va recordar el filibusterisme de Cs, PSC i PP per parar el ple d’aprovació de la Llei del Referèndum i la de Transitorietat Jurídica. Però no era el 6 i 7 de setembre del 2017 sinó el 8
d’agost del 2024. Pel mig hi ha hagut presó, exili, indults i amnistia, una amnistia, però, que de moment no s’aplica a Puigdemont.
A la tarda ja estava clar que hi hauria investidura. I així va ser. A quarts de vuit PSC, ERC i els Comuns van votar Salvador Illa com a 133è president de la Generalitat mentre la búsqueda de Puigdemont encara era intensa. El seu advocat va dir ja de nit que el president havia “tornat a casa”. L’endemà, el cap dels Mossos, Eugeni Sallent, i el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, van carregar de valent contra Puigdemont. Hi va haver poca autocrítica i gairebé van culpar el president cessat pel 155 de no deixar-se detenir. Sallent, en unes paraules poc elegants per un cap de policia, el va comparar amb “Jimmy Jump” i amb un conegut delinqüent mentre que Elena va dir que allò era “impropi” d’un expresident. El fet és que cada cop era més clar que Puigdemont havia tornat a l’exili i aquell mateix vespre ho va anunciar en una dura carta, també, contra el cap dels Mossos i el llavors conseller Elena.
En paral·lel Catalunya ja tornava a tenir president. Salvador Illa va prendre possessió dissabte en un acte al que hi van assistir quatre ministres i en el que va tornar a fer valer la seva màxima “d’unir i servir”. Diumenge va anunciar el Govern, dilluns va prendre possessió i dimarts ja es va fer el primer Consell de Govern. En només sis dies d’agost la política catalana es va tornar a accelerar i l’Executiu ja ha pres les primeres decisions, com rescatar una Llei de Barris que va ser el buc insígnia de Pasqual Maragall. Què passarà amb Puigdemont i com ho farà el nou Govern ja ho explicarà la premsa quan toqui. No abans com es va fer amb una detenció que no va ser i una investidura sí consumada.
