Fa uns dies em va trucar Lisa Escala, membre del col·lectiu Lengua Viua i excorresponsal de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran, per demanar-me si la nota de premsa de la Cursa Aran per sa Lengua, que es va fer a finals de juliol, podia sortir publicada en aranès. Li vaig dir que sí perquè l’aranès, des de l’aprovació de l’Estatut retallat del 2005 també és llengua oficial a Catalunya. Encara que no ho fos també li hauria dit que sí perquè des de Catalunya estant hem de fer un esforç per potenciar aquesta variant del gascó que és parla a l’Aran. L’aranès ho té encara més complicat que el català. Forma part d’una llengua històrica, l’occità, que encara es parla a gran part de França i d’Itàlia però que té un reconeixement més que discret a nivell oficial. De la mateixa manera que Andorra pot fer de punta de llança pel català (més que res perquè és membre de l’ONU i està a punt de rubricar un acord d’associació amb la Unió Europea) l’aranès també pot fer aquesta feina per l’occità.
Però Catalunya l’ha d’ajudar creient-se aquesta oficialitat. No en tinc cap evidència científica però sí que m’ho diu l’olfacte que els catalans en sabem ben poc de l’Aran. Sí, tothom coneix el Túnel de Vielha, qui més qui menys ha esquiat a Baqueira i fins i tot potser algú ha fet el camí de Montgarri i sap la història del Ton del Cabau, el seu darrer habitant. Segurament tothom és sabedor que s’hi parla una altra llengua però aquí ens quedem. No estaria de més, doncs, que els escolars de Catalunya tinguessin alguna assignatura relacionada amb l’occità i la Val d’Aran, una assignatura que els expliqués la llengua dels trobadors, que els fes evident que l’occità té un Premi Nobel de Literatura, Frederic Mistral, i alguns autors de renom com mossén Condó Sambeat. Se’ls podria dir, també, que a la UdL es pot cursar el grau d’Occità i Català i que l’Aran té una Carta Magna, la Querimònia, atorgada pel rei Jaume II des de Lleida estant. En paral·lel, hi hagi o no documents que ho avalin, la Síndicatura d’Aran hauria de ser la tercera autoritat del país, per darrere de la presidència de la Generalitat i del Parlament. Sé que la síndica Vergés hi pensa i busca documents perquè n’hem parlat algun cop (el darrer, dissabte) però Illa li hauria de donar un cop de mà.
